|
“NO MIRES HACIA OTRO LADO” ARRIBA A CA REVOLTA PER MOSTRAR EL CONFLICTE SAHRAUÍ
24/02/10
Jessica Martorell
Poques cadires quedaven buides a Ca Revolta per veure la presentació del documental “No mires hacia otro lado”. Amb un ambient relaxat on el te típic sahrauí no va faltar, la vesprada es convertí en una punt de trobada multicultural on tots els espectadors estaven disposats a mirar cap avant, afrontar i descobrir l’actual situació del conflicte sahrauí: després de 33 anys de sofriment, més de 170.000 sahrauís es troben a hores d’ara als camps de refugiats algerians.
Conscients de la invisibilitat que té aquest conflicte als mitjans de comunicació convencionals, Jóvenes por una causa i l’APAHU (Associació Humanitària en Paiporta) han volgut mostrar quina és la importància de l’ajuda humanitària que arriba als camps dels refugiats sahrauís. I per a fer-ho han seguit el viatge que recorren les caravanes humanitàries des del seu origen fins al seu destí. Les campanyes de recollida d’aliments, medicaments i joguines naixen de la il·lusió i la necessitat d’ ajudar un poble que s’ha vist obligat a abandonar les seues terres arran d’una ocupació que els ha furtat part de la seua identitat i en definitiva, part de la seua vida.
Sens dubte, un dels aspectes més interessants que permet aquest documental és l’oportunitat d’observar la vida dels refugiats des d’una perspectiva que fuig dels prejudicis de violència, d’agressivitat, desorganització, etc., que es difonen habitualment als mitjans de comunicació. De fet, resulta difícil trobar informació al respecte on l’element noticiós no siguen els morts i la sang. “No mires hacia otro lado” és una de les excepcions.
Encara que aquest documental s’ha realitzat amb pocs recursos i gràcies al voluntariat de persones que creuen en el Sàhara Lliure, el resultat ha sigut molt bo i el públic ho agraí: els aplaudiments inundaren la sala. De fet, pròximament es podrà gaudir d’aquest treball perquè es difondrà a organitzacions de tot arreu. Us el recomanem!
JORNADES ROMIPEN-GITANEÏTAT
EL ROMANÓ: LLENGUA, TRADICIÓ I CULTURA
17/02/10
C.Roig i M.Juárez
Les jornades Romipen començaren amb un acte que tenia com a finalitat acostar als presents el romanó, senya cultural i identitària dels gitanos. Helena Ferrando, coordinadora de la fundació Secretariado Gitano, que, amb Ca Revolta, han organitzat aquest mes de febrer nombroses activitats relacionades amb el món dels gitanos, va ser l’encarregada de presentar la conferència.
Ferrando va remarcar el poc interés que genera el món gitano a la nostra societat i va explicar als assistents la important tasca que la fundació realitza a la nostra comunitat en defensa del respecte i valors culturals en relació amb aquest col·lectiu. La seua intervenció ens deixà entreveure que “la llengua no és sols un instrument de comunicació, sino que és l’expressió pràctica d’una forma d’entendre la vida”.
Amb aquestes paraules va presentar a José Maria Martínez, gitano i treballador de la fundació, que va aprendre romanó a l’adolescència i que, sens dubte, és un bon testimoni i un exemple per a tots aquells que vullguen preservar-lo de la millor manera, estudiar-lo i posant-lo en pràctica. La seua intervenció, familiar i molt divertida, es va dividir en dues parts. La primera, amb un caràcter més històric on es va parlar de l’evolució del romanó, acompanyada de la persecució que han patit les persones d’ètnia gitana al llarg de la història i el menyspreu de les principals institucions cap a la seua llengua matriu –el romanó- i, en definitiva, cap a la seua cultura i el que ells són. La part més dinàmica va estar un exemple pràctic de la difusió del romanó a través de diversos canals com la música, la literatura, el cinema i ràdio.
Tanmateix, José Maria Martínez va remarcar l’ importància del romanó i el caló per als gitanos i la necessitat de recuperar aquesta llengua que se està perdent al llarg de les generacions. És, per tant, fonamental, que la iniciativa d’aprenentatge comence en ells mateixos, en la seua manera de viure i entendre la seua cultura. Una llengua, com és el romanó, amb la que podrien entendre’s i parlar amb gitanos de Romania i Bulgària, entre d’altres. Segons Martínez, “els gitanos espanyols no han d’aprendre el romanó, sinó que han de recordar-lo”, perquè són moltes les paraules del caló que provenen del romanó.
Finalment, es va subratllar la importància de la cultura gitana a la nostra societat. Una cultura plena d’artistes, desgraciadament poc reconeguts de vegades per la seua condició ètnica.
Gràcies a la fundació i a Ca Revolta, els assistents pogueren gaudir d’unes paraules interessants a la vegada que plenes de veritats i sentiments. Una conferència que va reunir a uns pocs amics, i algun que altre curiós, i que va aconseguir apropar-nos a una cultura a la que, de vegades, li donem l’esquena.
CA REVOLTA ACULL L'ESTRENA DELS CURTMETRATGES "EL PASILLO" I "PAYASOS"
17/02/10
J. Bernabeu, R. Calabuig i B. de Zúñiga
Dimecres passat, emmarcada dins les jornades Romipen, més d'una trentena de persones gaudiren a Ca Revolta d'una vetllada de cinema i tertúlia amb motiu de l'estrena dels curtmetratges El Pasillo i Payasos, ambdós realitzats dins del projecte Comunikaló, dirigit a joves gitanos. Per a la presentació dels curtmetratges es va comptar amb la presència del director de cinema Toni Canet, del director de fotografia Paco Belda i del director del curtmetrage El Pasillo, Vicente Rodríguez.
Toni Canet destacà la importància del cinema com a ferramenta d'un poble per expressar la seua cultura, la seua forma de vida i els seus ritmes. Tanmateix, la temàtica d'El Pasillo i Payasos, tot i havent estat escrits i dirigits per joves gitanos, no és en absolut específica del poble gitano, sinó que, com aclarí Paco Belda, el projecte Comunikaló s’entén com “una aproximació del col·lectiu gitano cap al cinema” en què cap de les propostes presentades “té com a punt de partida elements relacionats estretament amb els gitanos”.
Així, El Pasillo, segons explicà Vicente Rodríguez, és una reflexió sobre la creació i l'autodestrucció del creador i la dificultat de l’artista per donar forma a una idea. El director es presentà com un apassionat del cinema clàssic i de directors com Stanley Kubrick i explicà que la clau tècnica de El Pasillo està en “reinventar la ficció, el cinema i l'art en general”. En resum, el director va tractar de plasmar al curt l’expressió en què una persona ha de matar les seues idees per tal de reinventar-se a si mateix. En canvi, Payasos, de la directora Saly Cortés és una reflexió sobre el món de les drogues que tracta amb gran sensibilitat aquesta problemàtica a través del paper protagonista dels xiquets.
En acabar les dues projeccions, es va iniciar un animat col·loqui entre els asssitents, en què Vicente Rodríguez explicà les anècdotes més divertides dels tres dies de rodatge i expressà la seua decepció quan s’assabentà que els drets d'autor del seu curt pertanyien a la Ciutat de la Llum, estudis alacantins on s’havia rodat.
En tot cas, diversos assistents coincidiren en afirmar que amb aquest tipus de cinema el que s'aconsegueix és acabar amb molts dels prejudicis associats amb l’ètnia gitana. Per la seua banda, Rodríguez es mostrà molt il·lusionat amb el seu primer treball i va resumir la seua forma d’entendre l’art amb aquesta frase que arrancà l’aplaudiment més sonor de la nit: “l'art és quan veus la lluna, l'agafes, la poses en una caixa i li la dones a una altra persona”.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: José
María Martínez, Lola Fernández, Joaquim Clemente, Joaquín López
Bustamante i Rosi Muñoz
PRESENTACIÓ DEL PRIMER NÚMERO DE "CUADERNOS GITANOS" A CA REVOLTA
18/02/10
Alexandra Canet
Amb tres llengües diferents, Joaquín López Bustamante ens dona la
benvinguda. Tres llengües: català, castellà i romanó. Aquest eloqüent i
despert home d’ètnia gitana arriba a València a presentar-nos Cuadernos
Gitanos amb motiu del nou exemplar 2009. Aquesta és una revista
cultural de referència entre aquest poble que edita el Instituto de
Cultura Gitana, amb motiu del nou exemplar 2009.
Amb quasi sis segles de presencia, diu Bustamante, la nostra és una
cultura menyspreada, secularment maltractada. Hi fa falta una revisió
historiogràfica sobre el que s’ha dit sobre els gitanos, ja que la
història ha estat escrita per aquells que més l’han repudiada. Hem
assistit a un terrorisme cultural, afegeix el conferenciant.
Bustamante, acompanyat de Joaquim Clemente, president de la Unió de
Periodistes Valencians, va voler enaltir el paper del Institut Gitano
en la missió de fer comprendre que Espanya també és gitana. “La nostra
cultura està en el flamenc, en la poesia, en el teatre, en la
tauromàquia. En tot açò transita la gitaneïtat”.
El nom
Bustamante va fer una llarga referència al nom amb un mig somriure a la
boca. “Fa trenta anys”, ens diu, “gitanos utòpics pensàvem que seria
possible transmetre una visió cultural del que és el nostre poble.
Llegíem Cuadernos hispanoamericanos i somniàvem amb crear Cuadernos
Gitanos”.
Es esta l'única manera de travessar la barrera que ens separa, les
barreres del recel i del prejudici mutu, indica el coordinador de
Comunicació del Instituto Gitano, els que ens il·lusiona és que estem
en un moment per a canviar espills per finestres. Dugem massa segles
mirant-nos al espill. Volem començar a apuntar per una finestra.
A més a més, en la conferència es va remarcar la complexitat
lingüística en la nostra societat i com moltes paraules de les que se
fan ús en el castellà hi provenen del romanó. Prova són “chalao”,
“pirao” o “mola”, entre altres. I una dada extremadament curiosa: al
igual que els esquimals tenen nombroses paraules per a referir-se al
blanc, els gitanos tenen un ampli ventall de termes per a designar
l’acte de anar-se. És aquesta una curiositat que hi va fer somriure a
tota la sala. Ens va fer voler-ne saber més sobre aquesta cultura tan
propera però a la vegada tan llunyana.
I és que des de 1425, any en el que trobem la primera referència a la
aplegada dels primers gitanos a Espanya, hi ha hagut un genocidi
cultural, prova del qual és la gran persecució de 1749. Segles de
tòpics han acabat amb una intensa i rica cultura. Ara, de nou, es vol
traure a la llum.
NIT DE CONTACONTES A CA REVOLTA AMB ROSI MUÑOZ
19/02/10
Sonia Vilatela i Beatriz de Zúñiga
Rosa Muñoz Muñoz, coneguda amb el nom artístic de Rosi, va ser la
protagonista en la nit dels conta contes el divendres passat en Ca
Revolta. La música de les caixes característica de la cultura gitana
que acompanyava la narració i l'encant amb el que la jove feia
col·laborar al públic va treure al nen que tots dúiem dintre. Les
palmes, l'acompanyament i la participació van fer del públic un
personatge més del fil narratiu on “La gallina negra”, “La casa
encantada” i “La historia” van ser els contes escollits per Rosi per a
una actuació amb públic adult. Fa un any que es dedica a contar les
històries d’escriptors gitanos als més petits recorrent col·legis i
col·lectius gitanos, però se sent abrigallada i orgullosa d'haver
debutat a Ca Revolta com a narradora d’un auditori ple d’adults.
Aquesta nit de conta contes forma part de les VI Jornades Romipen sobre
la societat gitana del segle XXI albergats en la LLotgeta i en Ca
Revolta en aquest mes de febrer. Gràcies a ells podem conèixeer millor
una forma de vida i de ser, en definitiva l’essència d’un poble, el
poble gitano.
UN RECITAL FLAMENC TANCA LES V JORNADES ROMIPEN SOBRE CULTURA GITANA
20/02/10
Laura Bayarri
“Vamos a ofreceros un recital de flamenco en directo. Espero que lo disfruteis”. Amb aquestes paraules va encetar el cantaor Rafa Vargas, conegut amb el nom de El Chino, la seua actuació. El públic estava ansiós perquè l’espectacle començara, havien estat esperant que estiguera tot llest al bar de Ca Revolta. Entre cervesa i cervesa comentaven el resó que tenien les Jornades ROMIPEN que cada any celebra Ca Revolta per tal de fer arribar a la societat valenciana la riquesa cultural del poble gitano.
Berta Castro (Ca Revolta) fou l’encarregada de presentar al ja anomenat Rafa Vargas (cantaor), Miguel Pérez (guitarra) i El Pepe (percussió). “Aquests mestres del flamenc us oferiran peces inspirades en poemes de García Lorca i Miguel Hernández entre altres”, va afegit Castro abans de desaparéixer. I així fou, Lorca i Hernández estigueren presents durant tota la jornada. El públic, jove la gran majoria, va aplaudir amb eufòria cada peça que el grup interpretava. La més aclamada, sense cap mena de dubte, fou “Vientos de Pueblo”, del poeta alacantí. Els allí presents tararejaven i feien palmes. “No soy de un pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embarga yacimientos de leones, desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta”, s’escoltava murmurar als menys vergonyosos.
Cap a la mitja part van entrar en escena dos mestres, l’un estava present musicalment i l’altre física. El primer d’elles era Enrique Morente, amb el seu célebre “Grito a la libertad”. El segon era Daniel d’uns catorze anys, un jove bailaor que aconseguí emocionar i motivar al públic amb la seua vitalitat. “Qué bien parido estás”, li cridaven els allí presents. “Bravo Daniel, bravo”, el felicitaven els seus companys de professió. Un bailaor, un xiquet amb el mestratge d’un adult i l’energia d’un nen. Per tancar la festa, els quatre, El Chino, Miguel Pérez, El Pepe y Daniel, van interpretar junts una cançó i entre aplaudiments van desaparèixer. El públic encara cridava “Una cançoneta i ens n’anem”.
|
