|
ENÁMBAR DANZA I LES NOVES MANERES D'ENTENDRE LA DANSA
21/05/10
A. Torres
Enámbar Danza naix a Barcelona l'any 2007 amb la intenció de trobar noves possibilitats d'expressió en la dansa mitjançant el cos, l'espai i, fins i tot, el propi públic. Aquest divendres la companyia ho va mostrar en Ca Revolta, davant un públic àvid de veure coreografies innovadores. Enámbar Danza, cridanera com un semàfor, va il·luminar la vistosa decoració que transformà la sala d'actes Ca Revolta. Aquesta petita companyia, dirigida per Cristina Gómez, va presentar dos peces de dansa contemporània d'allò més innovadores, perquè com la ballarina d'Albacete afirma: “Enámbar sempre està alerta”.
La primera d'elles, “Hamra”, significa 'roig' en àrab. Aquesta peça, interpretada per Cristina Gómez i Maika Serrano, traslladà el públic a un espai exòtic envoltat de calces blanques que representaven cortines. Les artistes s'endinsaren en un ball molt femení que combinava tant un treball d'investigació de contacte amb el sòl i entre els cossos de les mateixes ballarines, com un ballarugues més de carrer, amb tocs de hip-hop; sense perdre una interpretació sensual però burleta, ambdós intèrprets recrearen un passeig dansat per la ciutat després de la pluja.
A la segona peça, anomenada “Scorpio”, la d'Albacete es va lluir semblant un vertader escorpió enverinat. Els espectadors, atònits, pogueren sentir cadascun dels seus muscles de l'esquena, la seua precisa dissociació i, fins i tot, la respiració que l'acompanyava. El treball articular de l'esquena i els braços demostrà una consciència corporal sumptuosa que es va veure reforçada pel joc de llums rojos que acompanyaven el moviment de la ballarina. La solista es subjectava al corsé d'escorpió que li anava matant amb el seu verí per moments. Al capdavall, la peça va esdevindre la dansa d'un escorpió humà, subtil i sensual.
La jornada de dansa a Ca Revolta, que va començar per la vesprada amb un taller dirigit per Enámbar, va finalitzar amb la lectura del manifest d'artistes valencians contra la precarietat al sector artístic. El text, llegit per una organitzadora de Ca Revolta, remarcava l'escassesa d'inversió en les arts escèniques valencianes i la passivitat de la Conselleria de Cultura, la qual dóna constantment l'esquena al sector. Tot i això, el que resta clar és que, davant la crisi: més teatre i més dansa!
“AQUESTA ÉS LA MEUA POSICIÓ CONTRA L'HOMOFÒBIA”
B.De Zúñiga / R. Calabuig
18/05/10
“És una idea que parteix dels sentiments de cadascú, ni tan sols es relaciona necessàriament amb la sexualitat”. D’aquesta manera defineix l’organitzadora Natalia Guillem l’exposició que es va inaugurar el dimarts 18 de maig a Ca Revolta “Aquesta és la meua posició contra l’homofòbia 10”. La mostra, que s’exposa aquesta any per segona vegada és, en paraules de la seua coordinadora Natalia Guillem, “una activitat en contra de l’homofòbia, però també compromesa amb qualsevol causa social”.
Com ha assenyalat Guillem, es tracta d’un projecte que naix ara fa dos anys amb la intenció de crear una exposició amb les obres de diferents artistes que ja havien realitzat composicions sobre aquest tema amb anterioritat i que simpatitzen amb la causa. Així, la sala d’exposicions de Ca Revolta acull les obres d’artistes de reconeixement internacional com Marisa Herrón, Julián Ortiz o Helga Dietrich a les d’altres més amateurs o amb menys projecció global com ara Alfonso Renza, Carlos Codoñer, C.García Gordillo, Conchín Navarro Caplliure o Manolo Iurdao.
Guillem afirma que coincideix el més rellevant és que a tots els uneix la mateix causa: la lluita contra tota forma de discriminació sexual com ara l’homofòbia o la transfòbia.
Tanmateix, tot i que es tracta d’una iniciativa amb una important tasca de concienciació social al darrere enguany és la primera vegada en què compta amb la col·laboració d’una institució pública com és la Universitat Politècnica de València.
D’entre la mostra destaca la fotografia “Te invitamos a nuestra boda” realitzada per l’equip de Disseño etc. format per la fotògrafa Lilia Koutsoukou, l’estilista Chele Esteve i els artistes Jordi García-Fayos i Ricardo Moreno. La imatge mostra les protagonistes del casament assegudes en dues cadires i acompanyades dels seus convidats. L’objectiu de l’obra és transmetre la idea que no es tracta d’un enllaç entre persones del mateix sexe, sinó entre persones simplement, pel que durant l’exposició de la fotografia es convida als visitants a immortalitzar la seua imatge asseguts a les mateixes cadires. Està previst que les fotografies de la fotografia s’exposen a la sala Colega i a Diseño etc. per que aquesta vegada siga la mirada dels participants en relació a l’homofòbia l’objecte de l’exposició.
“LO MALO DE SER UNA SARDINA”
Laura Bayarri
18/05/10
El grup de teatre Sargamasa es va citar el darrer dimarts 18 de maig a Ca Revolta per interpretar la seua obra “Lo malo de ser una sardina”. Aquesta representació s’emmarca dintre del circuit San Miguel de Cafè-teatre.
Susi (Rosi Izquierdo) i Jessi (Mónica Crespo) s’endinsen en una aventura una mica particular: pensen dur a terme un absurd atracament. Però no es tracta d’un atracament a un banc ni a uns grans magatzems, com ens tenen acostumats els cineastes de Hollywood. És un atracament molt més cassolà: l’assalt a la botiga d’esports Decathlon.
Les atracadores són amigues de tota la vida i conten, a un públic animat i divertit, les seues peripècies pel món. Una d’elles, la Susi, va deixar de fumar el dia que, per ordre del metge, es va convertir en sardina. O pot ser, el dia que una sardina es clavà al seu cos. Com a sardina que és llueix un tratge de neopré (o nuevopreno com a ella li agrada anomenar-ho). Quan es col·loca el tratge oblida a les butxaques del pantaló tot allò necessari per a l’assalt: llanterna, mòbil, claus del cotxe... L’altra, la Jessi, és una dona més “etèrea” i viatjada, que pensa que les persones som àtoms, res d’animals marins.
L’obra tractarà del temps transcorregut al llarg de l’atracament i sobre els diàlegs (de sardina?) que les dues protagonistes mantindran, pistola en mà, buscant la complicitat i els riures de l’entregat públic de Ca Revolta
“QUE TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE”
27/04/10
B. DE ZÚÑIGA / M. JUÁREZ / C. ROIG
Així descrivia la gent que la coneixia a Cristina Piris. Així, i amb molts més adjectius que es reflecteixen als diferents murals i fotografies que es poden veure a l’exposició que Ca Revolta li organitza en homenatge. A ella, una dona emprenedora i lluitadora per tot allò que considerava bo i just per a la societat. L’essència i pilar de Ca Revolta.
Rebel i inquieta, amb només divuit anys va abandonar la seua ciutat d'origen, Santander, per traslladar-se a València. Als anys 70 va deixar de cursar els seus estudis universitaris per posar-se a treballar en una fàbrica tèxtil, on va participar en la fundació d’unes de les primeres CCOO. Allí, començà a sorgir en ella eixe esperit transgressor, que busca i promou el canvi. La seua vitalitat envejable va fer possible que al temps es llicenciara en Filosofia i Lletres per la Universitat de València i es va dedicar a l'ensenyament. Però, sens dubte, va ser un dels caps que donaren força i suport en els inicis de Ca Revolta. Una de les fundadors i “el motoret”, com diu Pep Pacheco, a l'hora de conformar Ca Revolta, que va nàixer de l'evolució del Moviment Comunista del PV, tractant de desvincular l'associació de la política partidista.
I sense diners, però amb eixe optimisme que la caracteritzava, va treure el valor es va embarcar junt amb molts altres membres en la reconstrucció d'un edifici del segle XV que amb l'amor de tota una gran família es va fundar el que avui dia és Ca Revolta. I tant és així, que el seu “fins sempre” després d'anys arrossegant una malaltia, encara emociona profundament – al igual que ho feia ella- a tots els qui la coneixien i estimaven.
Estima, respecte i agraïment per la seua llavor han possibilitat que hagen volgut unir-se per a fer-li un homenatge Cristina Piris amb els cinc sentits, que ja du en marxa des de 2004. L’exposició inclou un nou mural de Cristina Piris en el marc de les activitats preparades per a commemorar els deu anys d’obertura del centre. Al mural es mostra l'esperit de Cristina. “Ella donava unitat a tota la diversitat de les persones que formaven part d'aquest col·lectiu” apunta Miquel Guillem. La idea és que cada part del quadre siga personal, individual, diferent a la resta, però que en conjunt siga una unitat, la unitat que Cristina Piris aportava a tot el seu entorn.
ENTRE LOS MUERTOS
21/04/10
Sonia Vilatela Luna
L'any 2006 el cineasta Jorge Dalton va presentar el documental “Entre los muertos”. Ara Ca Revolta junt amb la col·laboració de la ONG Terra Pacífic torna a projectar-lo.
Dalton recrea el seu documental en El Salvador. Un país on la mort s'ha convertit en un fet quotidià. El Salvador és un dels països més insegurs de Llatina Amèrica. Els salvadorencs pareixen haver-se acostumat durant el conflicte armat, a viure entre la tortura, les desaparicions forçoses i la mort per les batalles.
Per a tractar l'escabrós tema de la mort en El Salvador, Jorge Dalton ens ensenya per dins la “Comunitat del Cementeri de l'Antic Cuscatlán” fundat a mitjan segle XX. Allí 42 famílies conviuen amb els morts. L'any 1935 la família Valdés va fundar esta comunitat i des de llavors no ha parat d'arribar gent a la recerca de refugi. La gent que viu en el cementeri com la senyora Ana no tenen un altre lloc per a viure, la necessitat li fa estar allí, encara que si tinguera casa pròpia se n'hauria anat ja.
Amalia és una altra de les dones que va trobar un llar allí. Explica que quan va arribar al Cementeri no hi havia res i que amb el pas dels anys han anat millorant els servicis, els banys, l'aigua potable… fins a convertir el Cementeri en un lloc honrat, on ja no hi ha por sinó respecte. La gent s'ha acostumat a viure amb els morts sense tindre'ls por perquè realment als que cal tindre por és als vius per la tremenda corrupció que tenen, com explica Chico Gallardo, l'enterrador.
Un altre lloc que ens ensenya Dalton és el “Caserío San Francisco de los Reyes”,en Zacatecoluca, la Paz, on la gent que viu allí preferixen soterrar als morts en el pati de la casa per a sentir que encara són vius com explica Elvis, un habitant del caseriu.
Però com tot en esta vida sempre hi ha un negoci pel mig, i la mort també és un negoci a través de les funeràries. Els agents de la policia civil informen les funeràries sobre on hi ha mort i qui arriba abans al lloc es queda amb el mort i amb els diners que comporta celebrar un enterrament. És el que es coneix com “muertiar” que és l'acció d'obtindre comissions a canvi d'informació sobre persones mortes.
“Entre els morts” també és un documental que invita a la reflexió. La vida la tenim prestada i d'un moment a un altre tots ens hem d'anar. Els salvadorencs juguen amb la mort, es burlen i es riuen d'ella perquè és la manera que van tindre durant la guerra d'acostumar-se a viure amb la tortura, amb les desaparicions i les morts dels civils. Encara que amb l'arribada de la pau tampoc va canviar molt com afirma l'escriptor Miguel Huezo Mixto. Hem de buscar el verdader sentit de la vida en una societat on tots tinguen les mateixes oportunitats.
UN PASSEIG BOIRÓS PEL PARC NATURAL DEL DESERT DE LES PALMES
17/04/10
A. TORRES
El darrer dissabte, la colla excursionista de Ca Revolta, que tots els
mesos organitza una excursió pels paisatges més verds i atractius del
País Valencià, s'enfrontà amb un oratge inestable que en un principi va
fer dubtar els caminants de fer l'excursió mensual. No obstant això,
les 17 persones disposades a fer senderisme un dissabte de matí,
decidírem fer-li un pols a la pluja i pentinar els senders del Desert
de les Palmes. Aquest paratge natural, que inclou la serra del Desert
de les Palmes i la serra de les Santes, fou declarat Parc Natural pel
govern valencià el 16 d'octubre de 1989. Ocupa 3.200 hectàrees, al
voltant de les localitats de Benicàssim, Cabanes, Borriol, la Pobla de
Tornesa i Castelló de la Plana. Cal destacar que el parc assoleix la
cota de màxima altura, al pic del Bartolo, amb 729 metres.
Els primers en ocupar aquest immens parc de margallons, van ser els
monjos de l'ordre carmelita que cercaven un lloc de retir espiritual al
segle XVII. A ells es deu el nom de l'actual parc, ja que aquest no
està poblat de palmeres, sinó de margallons (Chamaerops Humils).
L'alzina surera, les pinedes, els garrigars i les formacions de
bardissa són també nombroses en aquesta zona de la Plana Alta. Tot i
els grans incendis que va patir el parc des de 1985 fins 1992, a causa
de la vulnerabilitat ambiental del parc, la vegetació es troba en un
estat de regeneració i en un dia d'aigua “es trobava en la seua màxima
expressió”. Així ho declararen alguns dels caminants matiners:
“l'excursió no haguera estat igual sense aquest oratge i aquesta boira
que fa que el parc semble de conte”.
La primera parada de la màgica excursió fou el Mirador de Sant Josep,
des d'on es divisa el Convent Vell -que es troba en ruïnes, a causa
d'un dels incendis-, el Viacrucis i, en un dia clar, les Illes
Columbretes. Malauradament, els caminants només poguérem intuir de
lluny Benicàssim a causa de la grisa boira. Passant per la Font de Sant
Josep, a pocs metres de la primera parada, arribàrem al Monestir de
Montserrat (“la Moreneta”), on també poguérem gaudir d'unes vistes
espectaculars. No sense perdre'ns, assolirem la Font de Roc, aigua de
la qual beguérem sense descans. El parc natural té nombrosos aqüífers
pel tipus de roca del Desert de les Palmes: terres calcàries i arenoses
que afavoreixen la seua formació. Un cop més, a causa de la boira, els
excursionistes no tinguérem l'oportunitat de gaudir de la immensitat de
les Agulles de Santa Àgueda, formacions rocoses escarpades d'airosos
relleus roig vermellós que impressionen a tot amant de la natura.
Tot plegat, el dia va estar protagonitzat pel contrast entre el verd
del margalló i el roig de les roques de l'àrea, embriagats per les
flaires que la primavera transportava amb les seues gotes de pluja
matinera. Després de diverses hores caminant una bona paella no va
faltar al restaurant “Los Arcos de Aladino”.
EL CABANYAL SEMPRE HA SOBREVISCUT A LES ADVERSITATS, I A UNA MÉS
24/03/10
Beatriz de Zúñiga i Clara Roig
Passat dimecres a Ca Revolta vam presenciar un dels debats més de moda últimament, Present i futur del Cabanyal: rehabilitació sense destrucció per al que vam contar amb un expert en aquesta problemàtica. Un barri amb molta història que ha estat capaç de plantar cara a totes les adversitats: incendis, riuades, inundacions i bombardejos durant la Guerra Civil i no obstant això segueix açí, lluitant per la seua terra, la seua cultura i la seua història. Un barri mariner de València que manté la característica alineació reticular de les barraques al mar.
L'antiga barraca de pescadors va deixar de ser rendible després dels nombrosos incendis i en 1835 es va signar una ordenança municipal en la qual es prohibia la reconstrucció de les mateixes. A partir d'aquest moment es van començar a substituir aquestes construccions típiques per cases de fins a quatre plantes que continuarien amb l'antiga estructuració paral·lela al mar. Un barri amb encant que va ser declarat bé d'interès cultural en l'any 1993 i que a partir de 1998 es veuria amenaçat per l'especulació de l'Ajuntament de València. L'avantprojecte de la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar ha estat la principal causa de l'angoixa de les més de 1650 famílies que veuen amenaçades les seues llars. Els veïns del barri asseguren que tota la degradació del barri és culpa del poder establert a l'Ajuntament que busca la conquesta de la platja de València, la qual cosa també va provocar l’empipament de la majoria d’assistens al debat del Cabanyal.
El Cabanyal, asseguren “no estava degradat, sinó que ho han degradat ells mateixos, els de la plaça de l'ajuntament”. El barri en aquestes dates, sobretot, en Setmana Santa marinera adquireix un color especial, els veïns aprofiten aquestes dates tan assenyalades en la seva identitat cultural per a arreglar els desperfectes, pinten les façanes, decoren les balconades i muden les seves llars per als passos de les processons . Un barri amb una veritable herència històrica a partir del qual Sorolla i Benlliure farien la seva essència artística. REHABILITACIÓ SENSE DESTRUCCIÓ, LLUITEM PEL CABANYAL!
CA REVOLTA PRESENTA LA PEL·LÍCULA FLOW: FOR LOVE OF WATER
26/03/10
Bea de Zúñiga i Laura Bayarri
Flow: For Love of Water és un documental de Irena Salina que tracta el tema de la manca d’un bé necessari per a la vida com és l’aigua. Aquest guardonat documental fa una dura crítica a les multinacionals, com ara Suex o Vivaldi, que han privatitzat els recursos hídrics en tot el planeta. Flow tracta, amb contundència i duresa, els motius pels qual als països menys desenvolupats no compten amb un bé tan essencial per a la vida com és l’aigua. Anomena, sense por, als culpables d’aquest problema, a les grans corporacions que extrauen benefici de la crisi hídrica, a les empreses embotelladores com Coca- Cola, que obliguen a les famílies més pobres del planeta a veure aigua contaminada, de rius o llacs. Des d’Amèrica fins a Àsia, passant per Àfrica, milions de persones es veuen obligades a pagar un alt preu per un recurs que ens pertany a tots, un recurs, que com es diu a la pel·lícula, és comú, per a la comunitat. I si no poden permetre's el cost de l’aigua han de beure-la bruta, amb bactèries i contaminada. Com que l’aigua no és potable, contrauen malalties i molts d’ells i elles moren. O simplement tenen problemes de pell, ja que aquesta aigua també la gasten per a la seua higiene.
Vandana Shiva, una de les expertes que apareix al documental, afirma que el dret a l’aigua és el dret a la vida, i és ací on les grans multinacionals troben el negoci: consideren la crisi de la contaminació i dels recursos aqüífers una oportunitat empresarial.
Tertúlia posterior a la projecció amb el professor d'econòmiques Francesc La Roca
“LA HISTÒRIA COMPLETA DELS MEUS FRACASSOS SEXUALS”, HUMOR DAVANT LA FRUSTRACIÓ
24/03/10
A. Torres
La nit del dimecres no és comú sortir, no obstant això Ca Revolta es va omplir de bat a bat per a gaudir del documental d'humor “La història completa dels meus fracassos sexuals”. Per a cenyir-nos a la realitat, aquesta pel·lícula era més bé un fals documental que narra les peripècies de Christ Waitt davant la seua patètica vida sentimental.
El protagonista -que també és el director- decideix de fer un reportatge d'investigació entrevistant a les seues ex, per a buscar les raons per les quals totes elles el deixaren al passat i així millorar la seua vida amorosa al present. L'activitat detectivesca de Waitt és d'allò més peculiar: les entrevistes desastroses es mesclen amb diverses teràpies per a acabar amb la impotència que pateix. La hipnosi, l'acupuntura, el sadomasoquisme i la viagra semblen no funcionar a un xic més que desgavellat.
“La història dels meus fracassos sexuals” és un relat contat en clau de comèdia ideal amb un format innovador que combina el pseudoreportatge periodístic amb la rialla fàcil però que quasi mai falla. I és que davant les preocupacions, la millor medicina és riure's d'u mateix. I així va fer Ca Revolta el darrer dimecres: no parar de riure.
POESIA PER LA DONA A CA REVOLTA
11/03/10
Susanna Ligero Tormo
El passat 11 de març a Ca Revolta s’hi va celebrar una lectura de poesia sobre la dona, i per a la dona, en sintonia amb els actes en torn del 8 de març, el dia de la dona treballadora. L’acte va tindre lloc en un ambient íntim i còmplice, i les lectures van ser molt variades, en diverses llengües, i a càrrec tant d’homes com de dones, en una composició animada, diversa i alhora harmònica. Com va expressar la professora Begonya Pozo, una de les participants a l’acte, “la pluralitat és demostra en accions concretes com aquesta, no sols en la teoria.” Va obrir l’acte la poesia en alemany, recitada per la professora de la Universitat de València Anna Calero que va llegir els versos de la poetessa austríaca Ingeborg Bachmann, entonats de nou en català per la professora Pozo, fent entenedores per al públic aqueixes paraules plenes la força de la dona front l’opressió d’una societat masclista.
Altres poetesses que van tenir força presència a la lectura van ser figures tan importants del món de la poesia i l’escriptura femenines com la polonesa Wislava Szymboska, Chantal Maillard, Maria Mercè Marçal, Maria Fullana o Sylvia Plath. Una de les lectures que va causar més aplaudiments entre el públic va ser la del poema “Carta a un desterrado”, de l’autora nicaragüense Claribel Alegria, que tenia com a protagonista Penélope, l’esposa del celebèrrim Ulisses, en una actitud prou diferent a la que la llegenda ha contat durant segles: en lloc de romandre fidel i pacient a l’espera del seu marit, la Penélope li demana a aquest que ja no torne, que després de tants anys de tenir-la abandonada, ja no tenia sentit mantenir l’espera. Aquesta peça, doncs, condensa l’esperit de la reivindicació del moviment feminista i de l’acte en sí: fins i tot les figures femenines del passat, empal·lidides per la dominació de l’home a tots els àmbits, recobren de nou vivesa i guanyen personalitat amb imaginació i una ment oberta, i així és com és possible que nasquen nous horitzons que abastar en la lluita per la igualtat.
PER QUÈ SI HI HA ABUNDÀNCIA D'ALIMENTS SEGUEIX HAVENT FAM EN EL MÓN?
10/03/10
J. Bernabeu, R. Calabuig i B. de Zúñiga
L'escassesa en l'abundància és el tema sobre el qual tracta el documental projectat a Ca Revolta dimecres dia deu de març, Nosaltres alimentem el món. Una producció de Erwin Wagenhofer realitzada passat 2005 a Àustria on l'autor plasma de forma molt clara el nostre sistema de producció en un món globalitzat. Un dels majors problemes és l'abusiu consumisme per part dels europeus que provoca cada vegada més una terrible escassesa en països de Sudamèrica i Àfrica on la bretxa de consum d'aliments entre uns i altres països contradictòriament no coincideix amb la bretxa de producció. Brasil és el major exportador de soia del món i té a gran part de la seua població amb problemes causats per la malnutrició. Per exemple, trobem el cas
d’Austria que té unes 350.000 hectàrees del Sud d'Amèrica dedicades a produir aquest llegum per a alimentar el bestiar del seu país, mentre que el 25% de la població local passa fam. En definitiva, els europeus utilitzem les terres africanes i de la zona Sud d’Amèrica para el cultiu de productes que seran exportats als nostres països, deixant a la majoria dels seus habitants amb dèficit alimentari.
Un altre dels problemes d'aquest sistema de consum mal organitzat, i en la majoria d'ocasions a consciència, és la gran quantitat de menjar que acaba llançant-se a l'abocador, com en casos tan esborronadors com el de Viena cada dia la quantitat de pà que no es ven és llançada als contenidors, una grandària d'excedents que seria suficient per a alimentar a la segona ciutat més gran d'Àustria, Graz. És per això, que Erwin Wagenhofer orienta la pel·lícula a l'explicació del per què hi ha fam en el món havent abundància de productes alimentaris.
En el cas d'Espanya l'explotació intensiva de la terra té desastroses conseqüències, Andalusia, i molt especialment Almeria, està plagada d'hivernacles que provoquen un malbaratament enorme i constant d'aigua i que a més a més ens oferix productes amb escàs sabor i amb un nombre mínim de nutrientes enfront dels productes conreats de forma tradicional. L'austríac Peter Brabeck, director general de Nestlé, una de les empreses amb major pes en el mercat de l'aigua embotellada, en contra la defensa de les ONG de l'aigua com bé públic, és capaç d'afirmar que l'aigua és un aliment i hauria de tenir un valor de mercat, en conseqüència una constant circulació dels diners i de l'alimentació que cada dia més incrementa el nombre de persones que moren de fam, ja unes cent mil al dia, una xifra que sembla ser a les multinacionals els importa ben poc.
En definitiva, una pel·lícula que plasma la realitat més terrible del nostre sistema de mercat que deixa a milions de famílies en una total pobresa mentre que es dediquen a treballar per a l'alimentació d'uns altres. Una producció que tracta de fer consciència i que conta amb la col·laboració del Ponent Especial de l'ONU sobre el dret a l'alimentació, Jean Ziegle que deixa ben clar que “cada cinc segons mor un xiquet de fam i un xiquet que es mor de fam és realment un assassinat”.
JOSUÉ AVALOS I PAU ALABAJOS: DELS RITMES MEXICANS A LES LLETRES VALENCIANES
04/03/10
R. Calabuig i S. Moreno
El passat dijous 4 de març, els cantautors Pau Alabajos i Josué Avalos van dur a terme un intercanvi musical entre Mèxic i el País Valencià a Ca Revolta. El músic torrentí va explicar als vora vint assistents que ambdós s'havien conegut a Colònia, durant la gira del valencià per França i Alemanya, on van descobrir que els seus estils musicals tenien molt en comú. La vetllada va servir per encetar, a través de la música, una via d'agermanament entre la cultura valenciana i la mexicana.
Avalos fou el primer en seure a l'escenari i encetà el seu torn amb el tema Escafandra, una peça d'autor sobre l'amor i la necessitat de viure el moment davant la imprevisibilitat del futur, una idea que també està present a la cançó Talismán. Al llarg de la seua actuació, el mexicà es va mostrar molt gràfic a l'hora d'introduir cada cançó. Avalos explicà que el tema Bombas era l'expressió dels diferents conflictes armats que segueixen oberts a l'Orient Pròxim i Mitjà. Segons va relatar, el tema havia resultat predictiu, ja que poc temps després de la seua composició, la ciutat natal del mexicà, Morelia, va sofrir el primer atac terrorista ocorregut al país. Mèxic, junt amb la corrupció i el tràfic de drogues existent és el protagonista d'un altre tema que va apropar el públic al país nord-americà, Sobreviviendo a estos días. Per finalitzar la seua actuació, Avalos va elegir la cançó Vida, enséñame, que va composar el mateix dia de la trobada a Ca Revolta quan es trobava amb Pau Alabajos, a qui li la va dedicar.
Per la seua banda, el torrentí inicià l'actuació amb els arpegis d'En companyia de l'abisme, no sense abans haver agraït Josué la seua presència en l'acte. Tot seguit, va interpretar Contra el ciment, el single de presentació del seu darrer disc, Teoria del caos. La resta de l’actuació va estar marcada per les lletres més conegudes del cantautor com Tinc una mania inconfesable, que parla del desig i la passió amorosa o Síl·labes de vidre inspirada en els versos de Vicent Andrés Estellés. També va haver-hi lloc per les cançons més reivindicatives com Contra el silenci o Línia 1 que tracta de retre homenatge a les víctimes de l’accident de metro de València ocorregut en 2006.
Finalment, Pau Alabajos va interpretar una cançó del seu pròxim treball, Nit i boira, un tema que parla dels assassinats feixistes. Alabajos va voler fer extensiva la seua dedicatòria a totes les víctimes de les agressions feixistes, inclosos els milers de represaliats del franquisme que romanen a les foses del cementiri de València.
Així, enmig de la fusió dels ritmes musicals mexicans i valencians el públic aplegat a Ca Revolta va poder gaudir d’una agradable estona de música que va saber agrair amb una participació activa en cada lletra.
“NO MIRES HACIA OTRO LADO” ARRIBA A CA REVOLTA PER MOSTRAR EL CONFLICTE SAHRAUÍ
24/02/10
Jessica Martorell
Poques cadires quedaven buides a Ca Revolta per veure la presentació del documental “No mires hacia otro lado”. Amb un ambient relaxat on el te típic sahrauí no va faltar, la vesprada es convertí en una punt de trobada multicultural on tots els espectadors estaven disposats a mirar cap avant, afrontar i descobrir l’actual situació del conflicte sahrauí: després de 33 anys de sofriment, més de 170.000 sahrauís es troben a hores d’ara als camps de refugiats algerians.
Conscients de la invisibilitat que té aquest conflicte als mitjans de comunicació convencionals, Jóvenes por una causa i l’APAHU (Associació Humanitària en Paiporta) han volgut mostrar quina és la importància de l’ajuda humanitària que arriba als camps dels refugiats sahrauís. I per a fer-ho han seguit el viatge que recorren les caravanes humanitàries des del seu origen fins al seu destí. Les campanyes de recollida d’aliments, medicaments i joguines naixen de la il·lusió i la necessitat d’ ajudar un poble que s’ha vist obligat a abandonar les seues terres arran d’una ocupació que els ha furtat part de la seua identitat i en definitiva, part de la seua vida.
Sens dubte, un dels aspectes més interessants que permet aquest documental és l’oportunitat d’observar la vida dels refugiats des d’una perspectiva que fuig dels prejudicis de violència, d’agressivitat, desorganització, etc., que es difonen habitualment als mitjans de comunicació. De fet, resulta difícil trobar informació al respecte on l’element noticiós no siguen els morts i la sang. “No mires hacia otro lado” és una de les excepcions.
Encara que aquest documental s’ha realitzat amb pocs recursos i gràcies al voluntariat de persones que creuen en el Sàhara Lliure, el resultat ha sigut molt bo i el públic ho agraí: els aplaudiments inundaren la sala. De fet, pròximament es podrà gaudir d’aquest treball perquè es difondrà a organitzacions de tot arreu. Us el recomanem!
JORNADES ROMIPEN-GITANEÏTAT
EL ROMANÓ: LLENGUA, TRADICIÓ I CULTURA
17/02/10
C.Roig i M.Juárez
Les jornades Romipen començaren amb un acte que tenia com a finalitat acostar als presents el romanó, senya cultural i identitària dels gitanos. Helena Ferrando, coordinadora de la fundació Secretariado Gitano, que, amb Ca Revolta, han organitzat aquest mes de febrer nombroses activitats relacionades amb el món dels gitanos, va ser l’encarregada de presentar la conferència.
Ferrando va remarcar el poc interés que genera el món gitano a la nostra societat i va explicar als assistents la important tasca que la fundació realitza a la nostra comunitat en defensa del respecte i valors culturals en relació amb aquest col·lectiu. La seua intervenció ens deixà entreveure que “la llengua no és sols un instrument de comunicació, sino que és l’expressió pràctica d’una forma d’entendre la vida”.
Amb aquestes paraules va presentar a José Maria Martínez, gitano i treballador de la fundació, que va aprendre romanó a l’adolescència i que, sens dubte, és un bon testimoni i un exemple per a tots aquells que vullguen preservar-lo de la millor manera, estudiar-lo i posant-lo en pràctica. La seua intervenció, familiar i molt divertida, es va dividir en dues parts. La primera, amb un caràcter més històric on es va parlar de l’evolució del romanó, acompanyada de la persecució que han patit les persones d’ètnia gitana al llarg de la història i el menyspreu de les principals institucions cap a la seua llengua matriu –el romanó- i, en definitiva, cap a la seua cultura i el que ells són. La part més dinàmica va estar un exemple pràctic de la difusió del romanó a través de diversos canals com la música, la literatura, el cinema i ràdio.
Tanmateix, José Maria Martínez va remarcar l’ importància del romanó i el caló per als gitanos i la necessitat de recuperar aquesta llengua que se està perdent al llarg de les generacions. És, per tant, fonamental, que la iniciativa d’aprenentatge comence en ells mateixos, en la seua manera de viure i entendre la seua cultura. Una llengua, com és el romanó, amb la que podrien entendre’s i parlar amb gitanos de Romania i Bulgària, entre d’altres. Segons Martínez, “els gitanos espanyols no han d’aprendre el romanó, sinó que han de recordar-lo”, perquè són moltes les paraules del caló que provenen del romanó.
Finalment, es va subratllar la importància de la cultura gitana a la nostra societat. Una cultura plena d’artistes, desgraciadament poc reconeguts de vegades per la seua condició ètnica.
Gràcies a la fundació i a Ca Revolta, els assistents pogueren gaudir d’unes paraules interessants a la vegada que plenes de veritats i sentiments. Una conferència que va reunir a uns pocs amics, i algun que altre curiós, i que va aconseguir apropar-nos a una cultura a la que, de vegades, li donem l’esquena.
CA REVOLTA ACULL L'ESTRENA DELS CURTMETRATGES "EL PASILLO" I "PAYASOS"
17/02/10
J. Bernabeu, R. Calabuig i B. de Zúñiga
Dimecres passat, emmarcada dins les jornades Romipen, més d'una trentena de persones gaudiren a Ca Revolta d'una vetllada de cinema i tertúlia amb motiu de l'estrena dels curtmetratges El Pasillo i Payasos, ambdós realitzats dins del projecte Comunikaló, dirigit a joves gitanos. Per a la presentació dels curtmetratges es va comptar amb la presència del director de cinema Toni Canet, del director de fotografia Paco Belda i del director del curtmetrage El Pasillo, Vicente Rodríguez.
Toni Canet destacà la importància del cinema com a ferramenta d'un poble per expressar la seua cultura, la seua forma de vida i els seus ritmes. Tanmateix, la temàtica d'El Pasillo i Payasos, tot i havent estat escrits i dirigits per joves gitanos, no és en absolut específica del poble gitano, sinó que, com aclarí Paco Belda, el projecte Comunikaló s’entén com “una aproximació del col·lectiu gitano cap al cinema” en què cap de les propostes presentades “té com a punt de partida elements relacionats estretament amb els gitanos”.
Així, El Pasillo, segons explicà Vicente Rodríguez, és una reflexió sobre la creació i l'autodestrucció del creador i la dificultat de l’artista per donar forma a una idea. El director es presentà com un apassionat del cinema clàssic i de directors com Stanley Kubrick i explicà que la clau tècnica de El Pasillo està en “reinventar la ficció, el cinema i l'art en general”. En resum, el director va tractar de plasmar al curt l’expressió en què una persona ha de matar les seues idees per tal de reinventar-se a si mateix. En canvi, Payasos, de la directora Saly Cortés és una reflexió sobre el món de les drogues que tracta amb gran sensibilitat aquesta problemàtica a través del paper protagonista dels xiquets.
En acabar les dues projeccions, es va iniciar un animat col·loqui entre els asssitents, en què Vicente Rodríguez explicà les anècdotes més divertides dels tres dies de rodatge i expressà la seua decepció quan s’assabentà que els drets d'autor del seu curt pertanyien a la Ciutat de la Llum, estudis alacantins on s’havia rodat.
En tot cas, diversos assistents coincidiren en afirmar que amb aquest tipus de cinema el que s'aconsegueix és acabar amb molts dels prejudicis associats amb l’ètnia gitana. Per la seua banda, Rodríguez es mostrà molt il·lusionat amb el seu primer treball i va resumir la seua forma d’entendre l’art amb aquesta frase que arrancà l’aplaudiment més sonor de la nit: “l'art és quan veus la lluna, l'agafes, la poses en una caixa i li la dones a una altra persona”.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: José
María Martínez, Lola Fernández, Joaquim Clemente, Joaquín López
Bustamante i Rosi Muñoz
PRESENTACIÓ DEL PRIMER NÚMERO DE "CUADERNOS GITANOS" A CA REVOLTA
18/02/10
Alexandra Canet
Amb tres llengües diferents, Joaquín López Bustamante ens dona la
benvinguda. Tres llengües: català, castellà i romanó. Aquest eloqüent i
despert home d’ètnia gitana arriba a València a presentar-nos Cuadernos
Gitanos amb motiu del nou exemplar 2009. Aquesta és una revista
cultural de referència entre aquest poble que edita el Instituto de
Cultura Gitana, amb motiu del nou exemplar 2009.
Amb quasi sis segles de presencia, diu Bustamante, la nostra és una
cultura menyspreada, secularment maltractada. Hi fa falta una revisió
historiogràfica sobre el que s’ha dit sobre els gitanos, ja que la
història ha estat escrita per aquells que més l’han repudiada. Hem
assistit a un terrorisme cultural, afegeix el conferenciant.
Bustamante, acompanyat de Joaquim Clemente, president de la Unió de
Periodistes Valencians, va voler enaltir el paper del Institut Gitano
en la missió de fer comprendre que Espanya també és gitana. “La nostra
cultura està en el flamenc, en la poesia, en el teatre, en la
tauromàquia. En tot açò transita la gitaneïtat”.
El nom
Bustamante va fer una llarga referència al nom amb un mig somriure a la
boca. “Fa trenta anys”, ens diu, “gitanos utòpics pensàvem que seria
possible transmetre una visió cultural del que és el nostre poble.
Llegíem Cuadernos hispanoamericanos i somniàvem amb crear Cuadernos
Gitanos”.
Es esta l'única manera de travessar la barrera que ens separa, les
barreres del recel i del prejudici mutu, indica el coordinador de
Comunicació del Instituto Gitano, els que ens il·lusiona és que estem
en un moment per a canviar espills per finestres. Dugem massa segles
mirant-nos al espill. Volem començar a apuntar per una finestra.
A més a més, en la conferència es va remarcar la complexitat
lingüística en la nostra societat i com moltes paraules de les que se
fan ús en el castellà hi provenen del romanó. Prova són “chalao”,
“pirao” o “mola”, entre altres. I una dada extremadament curiosa: al
igual que els esquimals tenen nombroses paraules per a referir-se al
blanc, els gitanos tenen un ampli ventall de termes per a designar
l’acte de anar-se. És aquesta una curiositat que hi va fer somriure a
tota la sala. Ens va fer voler-ne saber més sobre aquesta cultura tan
propera però a la vegada tan llunyana.
I és que des de 1425, any en el que trobem la primera referència a la
aplegada dels primers gitanos a Espanya, hi ha hagut un genocidi
cultural, prova del qual és la gran persecució de 1749. Segles de
tòpics han acabat amb una intensa i rica cultura. Ara, de nou, es vol
traure a la llum.
UNA MIRADA DEL MÓN GITANO A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA ORAL: L’EXPERIÈNCIA D’UN CONTA-CONTES A L’ESCOLA
19/02/10
Susanna Ligero i Tormo
A una societat on es confia cada cop més en allò escrit o enregistrat –perdurable, en definitiva- costa concebre i recrear els temps on l’oralitat era la via principal de transmissió del coneixement i les tradicions. És per això que la tasca dels “recol·lectors” de contes, dites i expressions populars ha esdevingut una manera de recuperar el passat, i així tractar d’albirar formes de vida i pensament anteriors.
Sebastian Porras Soto és conta-contes professional, ja que no tan sols desenvolupa la feina de recuperar-los, sinó que principalment es dedica a difondre contes gitanos per les escoles de primària arreu Catalunya. Aquest és un projecte iniciat des de fa deu anys per la fundació Pere Closa amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament de la Generalitat Catalana, amb l’objectiu de portar temes de contingut gitano a l’escola, i així parlar dels valors, treballs i costums d’aquest col·lectiu. El passat 19 de febrer va contar les seues experiències a l’acte organitzat per Ca-Revolta “Una mirada del món gitano a través de la història oral”, dins de les Jornades Romimpen celebrades al llarg del mes.
Sebastian li confereix gran importància a l’oralitat en aquesta labor de recuperar històries que d’altra manera es perdrien. La llengua romanó, com tantes altres, ha sofert una persecució i opressió que l’han duta cap a la pràctica desaparició, i el seu caràcter fonamentalment àgraf han accentuat aquest perill d’esvair-se definitivament. No obstant, si bé el conte es pot i s’ha de posar per escrit, Sebastian destaca com el conte contat, valga la redundància, llegit en veu alta, recitat, és la màxima expressió del gènere. Segons Sebastia, el conta-contes construeix una ficció versemblant, una realitat fantàstica però modelable, que ha de sorprendre, crear complicitat i deixar espai perquè el públic participe també a l’hora de donar-li. Sebastian remarca que el conte és “una història viva i col·lectiva”, un acte que inclou tots els presents.
Els contes, a més, resulten una ferramenta molt útil a l’hora d’acabar amb els perjudicis i tòpics perjudicials que envolten al col·lectiu gitano, que es van perllongant en el temps per l’acció, en la majoria dels casos, dels mitjans de comunicació en totes les seues formes, des de la premsa tradicional fins a moltes produccions de ficció. Sebastian, llicenciat en periodisme, va assenyalar com els gitanos no solen ser d’interès per als mass media, i, quan ho són, el tracte que se’n fa solo ser prou esbiaixat: es basa en estereotips (on hi ha dues opcions: el digne artista o l’escòria social) i a més s’utilitzen expressions i vocabulari gairebé novel·lescos (es parla de clan, no de família; de patriarca, no del pare, i casos similars).
L’escola, doncs, pot ser el contrapunt perfecte perquè els més menuts cresquen lliures de visions generalitzadores i superficials. Sebastian assenyala que una composició mestissa i diversa és un repte que les aules han d’acceptar, i s’ha de treballar per tal d’aconseguir crear un ambient de tolerància, col·lectivitat i estudi: “s’ha d’entendre tant la singularitat de cada alumne, com l’heterogeneïtat del conjunt.”
Les llegendes populars poden així esdevenir el centre a partir del qual avançar cap a coneixements lingüístics, matemàtics, socials, i fomentar al mateix temps la tolerància i l’empatia. A través dels contes, els xiquets reflexionen i són capaços d’extreure les seues pròpies conclusions i així aprenen de la millor manera a respectar-se i ajudar-se els uns als altres, gràcies a la imaginació i participació col·lectives.
NIT DE CONTACONTES A CA REVOLTA AMB ROSI MUÑOZ
19/02/10
Sonia Vilatela i Beatriz de Zúñiga
Rosa Muñoz Muñoz, coneguda amb el nom artístic de Rosi, va ser la
protagonista en la nit dels conta contes el divendres passat en Ca
Revolta. La música de les caixes característica de la cultura gitana
que acompanyava la narració i l'encant amb el que la jove feia
col·laborar al públic va treure al nen que tots dúiem dintre. Les
palmes, l'acompanyament i la participació van fer del públic un
personatge més del fil narratiu on “La gallina negra”, “La casa
encantada” i “La historia” van ser els contes escollits per Rosi per a
una actuació amb públic adult. Fa un any que es dedica a contar les
històries d’escriptors gitanos als més petits recorrent col·legis i
col·lectius gitanos, però se sent abrigallada i orgullosa d'haver
debutat a Ca Revolta com a narradora d’un auditori ple d’adults.
Aquesta nit de conta contes forma part de les VI Jornades Romipen sobre
la societat gitana del segle XXI albergats en la LLotgeta i en Ca
Revolta en aquest mes de febrer. Gràcies a ells podem conèixeer millor
una forma de vida i de ser, en definitiva l’essència d’un poble, el
poble gitano.
UN RECITAL FLAMENC TANCA LES V JORNADES ROMIPEN SOBRE CULTURA GITANA
20/02/10
Laura Bayarri
“Vamos a ofreceros un recital de flamenco en directo. Espero que lo disfruteis”. Amb aquestes paraules va encetar el cantaor Rafa Vargas, conegut amb el nom de El Chino, la seua actuació. El públic estava ansiós perquè l’espectacle començara, havien estat esperant que estiguera tot llest al bar de Ca Revolta. Entre cervesa i cervesa comentaven el resó que tenien les Jornades ROMIPEN que cada any celebra Ca Revolta per tal de fer arribar a la societat valenciana la riquesa cultural del poble gitano.
Berta Castro (Ca Revolta) fou l’encarregada de presentar al ja anomenat Rafa Vargas (cantaor), Miguel Pérez (guitarra) i El Pepe (percussió). “Aquests mestres del flamenc us oferiran peces inspirades en poemes de García Lorca i Miguel Hernández entre altres”, va afegit Castro abans de desaparéixer. I així fou, Lorca i Hernández estigueren presents durant tota la jornada. El públic, jove la gran majoria, va aplaudir amb eufòria cada peça que el grup interpretava. La més aclamada, sense cap mena de dubte, fou “Vientos de Pueblo”, del poeta alacantí. Els allí presents tararejaven i feien palmes. “No soy de un pueblo de bueyes, que soy de un pueblo que embarga yacimientos de leones, desfiladeros de águilas y cordilleras de toros con el orgullo en el asta”, s’escoltava murmurar als menys vergonyosos.
Cap a la mitja part van entrar en escena dos mestres, l’un estava present musicalment i l’altre física. El primer d’elles era Enrique Morente, amb el seu célebre “Grito a la libertad”. El segon era Daniel d’uns catorze anys, un jove bailaor que aconseguí emocionar i motivar al públic amb la seua vitalitat. “Qué bien parido estás”, li cridaven els allí presents. “Bravo Daniel, bravo”, el felicitaven els seus companys de professió. Un bailaor, un xiquet amb el mestratge d’un adult i l’energia d’un nen. Per tancar la festa, els quatre, El Chino, Miguel Pérez, El Pepe y Daniel, van interpretar junts una cançó i entre aplaudiments van desaparèixer. El públic encara cridava “Una cançoneta i ens n’anem”.
|
Recentment han aparegut a la premsa diverses iniciatives de l'anomenada 'Plataforma Cívica Valenciana contra l'explotació sexual i el tràfic i tracta de dones i menors' 
