Aquesta mateixa política -ja en l'àmbit del teixit productiu autòcton- ha resultat igualment nefasta: la desmesura de la urbanització/construcció ha relegat la indústria tradicional i a un sector primari que, amb una producció reconeguda com de gran qualitat, han deixat pas a un desenvolupament del sector de serveis amb molt feina precària i amb una oferta molt devaluada. Les grans obres de Calatrava i els esdeveniments fastuosos i temàtics que s'ubiquen a la zona sud i portuària de la ciutat de València, no sembla que, a part de posar a València en el món(?), produïsquen els beneficis econòmics, socials i culturals que podria esperar-se d'elles.
En aquest context vull situar el fet que en l'actualitat les coses s'han posat molt lletges per a moltes persones i famílies. El perfil dels nous pobres és que tenen treballs molt precaris i submergits o subsidis (molt baixos i limitats), tenen habitatge (hipotecat), cotxes nous (a terminis mensuals )... i els serveis socials no estan configurats, ni preparats, després d'enormes retallades, subvencions discrecionals, clientelisme, privatitzacions, absència d'inversions, etc, per abordar les repercussions socials i humanes d'aquesta crisi. Enfront de la retòrica institucional les dades negatives s'amuntonen.
La llei de Renda Garantida de Ciutadania de la Comunitat Valenciana, preveu una mena d'Ingrés o Salari Social per a aquelles persones o famílies que no tenen els ingressos monetaris necessaris per a tindre una existència humanament decent. Aquesta prestació es contempla com un dret subjectiu i, no obstant això, després de dos anys aquesta llei, manifestament millorable, segueix sense aplicar-se amb la dimensió que exigeixen les necessitats generades per la crisi.
Certament, la situació econòmica és francament preocupant i ho és, tant pel que fa a les necessitats materials que se'ns plantegen per a poder desenvolupar una existència normalitzada, com en el territori dels valors democràtics, que hui -més que en qualsevol altre moment- estan amenaçats per la inseguretat, la desafecció, la xenofòbia contra els més pobres, el viure al marge de la llei i la desconfiança cap a unes institucions que no donen solucions satisfactòries a les demandes socials que generen, periòdicament, les crisis econòmiques del sistema i molt particularment aquesta que patim en l'actualitat.
Des del Treball Social, el sindicalisme, les associacions cíviques o els col·lectius d'aturats que comencen a organitzar-se, hem d'articular respostes a la situació de necessitat que hui pateix molta gent, reivindicant la Renda Garantida de Ciutadania i no només com una prestació econòmica  -que també- sinó com un instrument d'inserció social i laboral, de reciclatge professional, d'impuls al cooperativisme social i l'autocupació (que no autoexplotació), de forma i manera que els qui hui tenim feina més o menys fixa i hem de pagar impostos, poguem comprovar que s'utilitzen per atendre els problemes reals de les persones. Sense solidaritat social i distribució equitativa de la riquesa i la cultura l´Estat de Benestar passará al museu dels experiments socials i la mano (in)visible i el laissez-faire hauran aconseguit un èxit sense paliatius. La Renda Garantida de Ciutadania a de suposar un autèntic Ingrés Social que pose fre a tantes desigualtats i correspon a les Administracions públiques assegurar-la com dret subjectiu i de caràcter universal, sobretot avui que totes i tots podem quedar exclosos del mercat laboral, si aquest món segueix girant al voltant d’un procés de globalització tan brut como ineficaç per a resoldre els problemes de la majoria dels éssers humans.

València, 10 de Novembre de 2009.

Pep Pacheco Marco

Treballador social (Ca Revolta)