Els serveis socials d'atenció primària bàsica van ser la punta de llança del canvi que va començar a albirar-se en 2015 amb els nous governs i que va tindre la seua concreció en la Llei 3/19 de serveis socials inclusius. Van ser anys intensos de desenvolupament d'un model que pretenia construir un potent sistema públic de serveis socials al País Valencià.
El canvi de legislatura va incorporar elements d'incertesa sobre la continuïtat en el desenvolupament de la Llei. Des de fa uns mesos han començat a saltar les alarmes en la mesura d'alguns canvis que es van fent indiquen una involució en el desenvolupament de la nostra jove Llei.
Cal reconéixer que hem arribat fins on estem amb l'esforç continuat de moltes persones. Anys previs de reunions, jornades, trobades que van fer d'aquesta Llei una norma que un poc era de totes i tots. Això va ser un dels principals encerts que van tindre les persones que van estar al capdavant de les institucions en eixos moments: van ser capaços de transmetre que anàvem a canviar el sistema i que s'anava a tindre en compte a les persones professionals. Fins i tot en la nomenclatura es recalca “persones professionals” un tracte molt diferent del, fins llavors, donat pels responsables institucionals. I no sols era qüestió de formes, se'ns reunia i es demanava la nostra opinió i hi havia debat i allò era una cosa que no s'havia fet mai en aquest País: a les treballadores i treballadors dels serveis socials se'ns escoltava i se'ns prenia en consideració.
Aquesta trobada de persones al voltant d'un projecte normatiu s'havia forjat amb anterioritat, ja que tant l'aprovació de Llei 5/1997, com l'aplicació de la Llei de dependència al PV o la reforma de la LBRL van ser moments clau per a la contestació i la mobilització.
Per això la nova Llei ens donava l'oportunitat de posar en pràctica el que durant anys havíem estat rumiant en grups, publicacions, col·lectius i associacions. Ara es tractava de construir el nou sistema, des de les aportacions de les companyes dels equips, des de la universitat, societat civil organitzada, sindicats, col·legis professionals…
Un lideratge polític potent enarbora la construcció del nou sistema i per a això es tria a persones professionals amb experiència, capacitat i coneixement al capdavant de direccions generals i secretaries autonòmiques. I es comença a construir el sistema des de la base i a dotar-lo d'un finançament que li permeta passar d'un pack bàsic de l'assistència social i auxiliar d'ajuda a domicili, a la possibilitat de disposar d'equips interdisciplinaris amb unes ràtios d'atenció dignes i amb suports jurídics i administratius.
Aquest propòsit era la principal senya d'identitat del nou sistema i la base sobre el qual se secunda tota l'estructura d'atenció del nou model. I aquest ha sigut el primer repte que hi ha hagut que afrontar, ja que des d'un principi es va començar a qüestionar que això haguera de ser així. No es tenia en compte l'escassetat de personal endèmica en la qual ens trobàvem, amb un sistema públic a la vora del col·lapse i sense futur. Els inconvenients arribaven de governs locals de tot signe polític i també de cossos nacionals que posaven objeccions al fet que les EL pogueren contractar tant de personal. Els drets socials s'enfrontaven a l'estabilitat pressupostària. David contra Goliat…
No obstant això, la força de la tracció era tal, les ganes d'aprofitar aquest moment històric, que es va anar fent i així, en moltes ocasions la professional era la que se sobreposava a la incomprensió o la falta de suport intern i ella mateixa impulsava, fora o no de la seua competència, la qual cosa en altres instàncies es posava en qüestió o directament es paralitzava.
I repetíem una vegada i una altra que el Sistema Públic Valencià de Serveis Socials té caràcter de servei públic essencial (LSSICV, Art. 5.3), i que per ser d'interés general el seu tractament vincula als diferents nivells de l'administració.
El canvi de paradigma implicava canvis i adaptacions per a adequar les estructures a la nova Llei social, però a l'administració no li agraden els canvis. Hi ha estaments que són ací perquè res canvie, per a advertir i objectar, i s'esgrimeix la salvaguarda de la hisenda local i en altres casos es torpedina una vegada i una altra els intents d'adaptació organitzacional que requereix el nou model. Això no és de fa dos anys, això ho portem a coll des del principi, també des de les administracions del canvi.
Un cas paradigmàtic és el de la Diputació de València que a gratcient que la nova legislació incrementa les seues atribucions per a garantir els serveis socials en els municipis de menys de 15.000 habitants, permet el desmantellament de la seua incipient adaptació funcional a la norma aconseguint que es dediquen menys recursos humans que els que tenia abans de l'aprovació de la Llei. De portes a fora es venera el nou model, de portes a dins es dona entossudiment a les possibilitats de dur-lo a terme. L'ajuntament d'ajuntaments no és precisament un exemple de coherència en l'aplicació de la LSSICV i estem encara en el temps dels governs del canvi.
En l'àmbit local, amb molt d'esforç, s'aconsegueix nodrir els equips amb nous professionals (persones professionals) i, en aquests casos, es pot afrontar el repte de l'atenció centrada en la persona amb la del desenvolupament d'un sistema embrionari que va prenent consistència i desenvolupant-se a força de decret.
El sistema pren cos, però ha d'exercitar-se. La urgència fa que hi haja una velocitat de creuer en el desenvolupament normatiu i una velocitat de tortuga en la seua adaptació funcional. En alguns territoris no els arriben els aires de canvi i queden embarrancats i fora de la llei; en altres casos la professional s'exposa i paga un preu alt per això. El nou context propícia la mobilitat i l'expectativa de millora, hi ha tràfec en els equips que té dificultat per a complir amb les ràtios d'atenció, mantindre contractacions i assegurar plantilles.
L'acord institucional per al finançament del nou sistema té la seua plasmació en 2021 amb la signatura del contracte programa. acabats d'eixir del COVID els equips a mitjà formar passen la seua primera prova de foc i demostren que, malgrat tot, elles sempre van ser allí, des del primer moment, acostant el muscle, en qualsevol part.
Aquesta qualitat humana i compromís és la que manté el sistema, perquè bàsicament el sistema és en essència la capacitat d'arribar a les persones, d'abordar les seues necessitats, de brindar atenció i suport, de fomentar la seua autonomia personal i l'autodeterminació. I la professional necessita temps per a arribar, per a escoltar, per a comprendre per a establir una relació [1] i el desenvolupament normatiu ha de proporcionar-li el marc que permeta que això es faça en les millors condicions: en equip, amb suports institucionals, sense burocratismes absurds, amb dignitat i amb la defensa dels drets humans i la justícia social com a fonament.
El disseny del sistema ha de contemplar com a element clau la relació i això té molt a veure amb el model d'atenció centrat en la persona, també en atenció primària bàsica.
El nou model introdueix canvis substancials en l'eix tècnic i igual que va ocórrer amb la LPAPAP la Llei és també un instrument de desenvolupament i suport per als equips d'intervenció, preservant la seua funció i dotant-los de principis, instruments metodològics i d'autonomia tècnica en la presa de decisions: comissions tècniques, prescripció facultativa... El MOF és una eina de treball que es proposa avançar en aquesta línia amb l'objectiu d'homogeneïtzar la metodologia dels equips.
El contingut tècnic de la Llei 3/19 és, al meu entendre, una part de la seua salvaguarda. L'elaboració tècnica de la norma va estar molt pensada; no en va les aportacions van vindre bàsicament d'aquest àmbit i dels referents normatius més avançats que teníem en la resta de l'estat.
A nivell laboral la norma estableix la necessitat d'incorporar a les treballadores dels equips en les plantilles. L'estabilitat en l'ocupació (Art. 81) ha de ser promoguda per les administracions. Referent a això manquem d'informació per a saber l'abast que té aquesta pauta. És innegable la incorporació de professionals al sistema, no obstant això, cal objectar que a les auxiliars d'ajuda a domicili no se'ls incloguera en aquesta dinàmica de millora laboral. Les treballadores del SAD són una part fonamental de l'equip i, per tant, estructurals. Van estar formant part dels equips base sempre i, en la nostra opinió, hagueren d'haver-se incorporat al nivell estructural amb el canvi normatiu.
Abans d'analitzar la situació actual m'ha semblat oportú deixar constància en aquestes notes d'algunes qüestions que ja condicionaven el desenvolupament de la Llei previ a l'últim canvi de govern. En el meu mode de veure en el pla polític, excepte honroses excepcions, quan la vicepresidenta es va veure forçada a abandonar el càrrec, va decaure un dels suports més importants que teníem els serveis socials. El suport de Mónica Oltra al desenvolupament de la Llei no té antecedents en la història dels serveis socials valencians. El “model Oltra” era sobretot una obstinació a dignificar els serveis socials, professionalitzar-los i elevar-los a la categoria de quart pilar de l'estat de benestar en un País Valencià on els serveis socials s'havien cronificat durant anys en la seua irrellevància.
Sense lideratge polític fort els serveis socials deixen d'estar en l'agenda i comença el declivi en la construcció del model. Els desenvolupaments normatius intenten apuntalar la Llei i evitar la seua eventual derogació. L'escut social està pràcticament acabat en l'àmbit normatiu però el sistema és feble encara i necessita temps per a consolidar-se i encaixar en la dinàmica dels equips professionals.
Amb el nou govern PP-VOX de la Generalitat s'anuncia, d'una banda, una continuïtat en el model heretat, però, per l'altra, s'inicien una sèrie de retallades que condicionen el desenvolupament de la Llei. Cal recordar que la Diputació d'Alacant va impulsar recurs d'inconstitucionalitat contra la norma en 2019 al cap de pocs mesos d'aprovar-se el text. D'altra banda, el potencial transformador d'algun dels instruments de suport per al desenvolupament de la norma, pateixen modificacions en la seua composició i una reorientació en la seua comesa.
Una de les qüestions que suscita major inquietud és la de la col·laboració públic privada. L'històric desequilibri que han patit els serveis socials valencians en la gestió de determinats serveis i prestacions continua estant molt present. Les seues conseqüències també. Tornar a models que han demostrat la seua ineficàcia no seria una opció de futur. La Llei 3/19 posa les bases perquè puga construir-se un sistema públic eficient i capaç d'afrontar els reptes que enfronten les comunitats, les famílies i les persones. Els serveis socials com a sistema fonamental de la nostra societat requereixen d'equips de treball, motivats, reconeguts i estables laboralment. La col·laboració en l'atenció primària, ha de ser públic-pública. Quan estiga consolidada, és a dir, quan els equips hagen pogut treballar com a tals equips i hagen pogut recuperar els ritmes de la intervenció social, llavors es podrà valorar eixa col·laboració públic-privada, que sempre serà complementària i mai desvirtuarà la naturalesa del sistema.
Convertir els serveis socials en un sistema públic eficaç i eficient en una tasca comuna. Comptem amb una Llei bàsica consensuada i acreditada que ha de ser posada en pràctica. El treball en equip, la sistematització en la intervenció, la participació, una organització funcional coherent amb els objectius que es proposen i una planificació adaptada a la diversitat del territori i tot això enfocat a millorar l'atenció és la missió que tenim encomanada des de fa temps.
Cal deixar treballar als equips, hi ha bones professionals, hi ha ganes de construir per fi un sistema públic valencià de serveis socials.
I això no ho pararà ningú.
Francesc Andrés Arseguet, treballador social. Maig 2025
[1] Relacions humanes significatives entre els qui necessiten ajuda i els qui la proporcionen.
Apunts sobre l'atenció primària bàsica. Fortaleses i amenaces