Un sistema repugnant

El País Valencià és un territori empobrit i fortament desigual. Des dels anys 80 la renda per càpita de les valencianes i els valencians és cada vegada menor que la mitjana espanyola, quasi un 15% en 2023 segons l’INE. A més, la renda i riquesa es distribueix de forma més desigual. Segons la Enquesta de Condicions de Vida de 2024, al País Valencià un 24,8% de la població està baix el llindar de la pobresa i un 9,1% té una carència material severa, sols per darrere de Canàries i Andalusia. El nostre model de creixement econòmic, l’estructura de propietat i unes polítiques públiques insuficients, quan no inexistents, en són alguns dels motius.

L’economia valenciana ha estat basada històricament en empreses xicotetes amb una baixa capitalització, un component tecnològic reduït i una estratègia competitiva basada en pràctiques de gestió de la mà d’obra que no han dubtat en traslladar als treballadors i al conjunt de la societat els costos per a millorar la seua rendibilitat o la seua pròpia supervivència. De tot açò, l’activitat econòmica relacionada amb el turisme és un bon exemple. Pot parèixer provocador qualificar com empobridor a un sector que, com el turístic, genera al voltant del 16% del PIB del País Valencià però, com assenyala Jorge Dioni en el “Malestar de las ciudades” (2023), el turisme és un industria extractiva on la matèria primera som nosaltres mateixa, les nostres vides i el nostre territori.

El monocultiu turístic que viu una part important del País Valencià, i la seua extensió a les nostres ciutats, està generant importants rendes que acaben en poques mans. Però per a la majoria es materialitza en destrucció del territori, una major dificultat per a accedir a l’habitatge i, en el millor dels casos, un treball precari. De fet, els territoris més exposats al monocultiu turístic són també els que tenen una menor renda i on la taxa de població en risc d’exclusió social és major: la Marina Alta (Dénia o Calp), amb un 35,5%; la Vega Baixa (Torrevieja), amb un 34,9%; o la Marina Baixa (Benidorm), amb un 34,4%. En aquest sentit, Aurora Pedro, professora del departament d'Economia Aplicada de la Universitat de València, assenyala en l’article “Límites y retos de la política turística actual en la Comunidad Valenciana” (2024) que la major part dels municipis turístics valencians tenen una renda neta mitjana anual per habitant d'uns 12.000 euros, molt més baixa que els 22.289 euros de mitjana del conjunt del País Valencià. La raó hem de buscar-la en el seu model productiu de forta especialització turística, que genera molta ocupació però amb baixos salaris, molta temporalitat i taxes elevades de treball irregular.

Com sabem, avui tindre un treball remunerat no és condició suficient per a fugir de la pobresa. De fet, les situacions de pobresa s’estenen cada vegada més entre la població ocupada. Segons l’estudi “Radiografía de la pobreza laboral en los hogares de España”, publicat per Save the children en maig de 2025, al País Valencià quasi un 22% de les persones ocupades són pobres (a Euskadi un 9,3% i al conjunt de l’Estat el 17%). Paral·lelament, s'ha produït un procés intens d'increment dels beneficis empresarials, el creixement dels quals ha estat molt superior al dels salaris, el que ha redundat amb una major desigualtat. Segons el gabinet d’estudis de CCOO, on analitza les dades del “Observatorio de márgenes empresariales”, entre 2009 i 2024, i en termes nominals, el VAB per persona assalariada (productivitat aparent) ha augmentat un 50%, mentre que la remuneració mitjana per assalariat/a només ha crescut un 28% i el marge brut per assalariat que obté l'empresa ho ha fet en un 77%. Aquestes dades mereixen la nostra atenció.

Un dels discursos més estesos per gran part de l’acadèmia i la patronal, vincula directament l’augment de la productivitat amb la millora de les condicions laborals (augment del salari i/o reducció de jornada). Però tant de bo fora així. És cert que a llarg termini l’augment de la productivitat és una condició necessària per a l’augment salarial i/o reducció de jornada, però no suficient. Les condicions laborals depenen del valor generat per persona assalariada però també de la correlació de forces capital-treball, és a dir, de la capacitat dels treballadors per a disputar eixe augment de valor generat. El salari en el País Basc és el més alt de l’Estat (544,92 euros al mes major que en el País Valencià). Les raons són diverses: major grandària empresarial, una economia especialitzada en sectors que generen major valor per assalariat..., però també, sense dubte, perquè és el territori on més vagues es realitzen de tot l’Estat (durant 2024 es varen produir 253 vagues en el País Basc per 54 en tot el País Valencià). Cal que es genere valor però també que siguem capaços de disputar-lo.

Com afirma César Rendueles en “Contra la igualdad de oportunidades” (2020) els essers humans no naixem iguals però tenim una propensió única a la igualtat. De fet l’igualitarisme és una característica distintiva de la nostra humanitat. Per això, al llarg de la historia les societats desiguals han construït una ideologia funcional a aquesta desigualtat, es a dir, un relat capaç de justificar una desigualtat que sempre ens ha paregut injusta. Com ens mostra Thomas Piketty en “Capitalismo e Ideologia” (2019), si en l’antiguitat la desigualtat es justificava per origen diví o per la sang, en l’actualitat la justificació resideix en el mèrit. La meritocràcia és un pilar fonamental de la subjectivitat neoliberal: la desigualtat és justa perquè és el resultat del talent i del treball. El ric ho és perquè és millor o s’hi ha esforçat més. O dit d’un altra manera, si ets pobre no t’ho has treballat prou, esforça't i obtindràs el resultat. Així, el sistema educatiu es converteix en el marc de possibilitat de l’anomenat “ascensor social”, en el calibrador del mèrit. D’aquesta manera, les diferències de renda i riquesa serien el producte dels diferents nivells formatius que som capaços d’assolir amb la nostra capacitat i esforç, en una cursa on tots i totes partim amb les mateixes oportunitats. Però les dades mostren una realitat diferent. Segons reflexa l’informe “Education at a Glance 2025”, publicat a principis de setembre de 2025 per l’OCDE, el 75% dels joves amb mare i/o pare amb estudis superiors tenen un títol universitari, percentatge que cau al 30% entre aquells joves amb pares que no van acabar l'ESO. A més, comptar amb formació superior proporciona, al seu torn, major salari i està relacionat amb millors nivells de salut. No hi ha una igualtat d’oportunitats en l’àmbit educatiu, més bé el sistema educatiu reprodueix i legitima les diferències socials. Els grups socials més desfavorits tenen de partida menys oportunitats d'avançar en la formació, amb la qual cosa les diferències socials no desapareixen en el sistema educatiu sinó que es transformen en diferències de qualificació aparentment objectives que legitimen les diferències salarials i de condicions laborals. 

​

Algunes mesures han tingut un efecte positiu sobre la desigualtat i la pobresa. L’augment del Salari Mínim Interprofessional ha tingut com a efecte una reducció de la pobresa i de la desigualtat. El propi FMI, en un informe de juny de 2024, assenyalava que la pujada del salari mínim dels darrers anys ha tret de la pobresa a un milió de treballadors a Espanya. També l’Ingrés Mínim Vital, malgrat tindre problemes evidents de disseny i cobertura, ha contribuït a reduir-la, especialment aquella considerada com a severa, encara que de forma molt més limitada del que seria desitjable. Però malgrat els tímids avanços que s’han produït en els darrers anys, el nostre Estat del Benestar és poc redistributiu. Segons l’informe d’Eurofound, “Evolució de la desigualtat d’ingressos i de la classe mitja en la UE” (2024), com més gran és la renda d'una llar, més diners públics rep. Les transferències monetàries mostren que el 20% més ric de la població percep més que el 20% més pobre, fins i tot sense comptar amb les jubilacions.

És evident que hi ha problemes i grans mancances però sense el concert de l’Estat la situació de pobresa de les nostres societats seria molt més dramàtica. Tal i com assenyala EAPN-ES en el seu últim informe de 2025, quasi la meitat de la població estaria baix el llindar de la pobresa sense l’actuació de l’Estat. Vivim temps on cal repetir en veu alta allò evident perquè estem en un batalla ideològica i cultural al voltant de quin ha de ser el paper l’Estat en les nostres societats. Els autoproclamats com anarcocapitalistes, des de presidents d’estats a youtubers amb milions de seguidors, qüestionen la seus pròpia existència en nom de la llibertat. Però és un discurs impostat, el necessiten. Primer perquè com mostra el govern d’Argentina presidit per Javier Milei no és possible portar a terme el seu programa polític sense els seus aparells de repressió. I en segon lloc perquè, com ens recorda Juan Ponte en “El capitalismo no existe” (2024), sense l’Estat, sense els seus sistemes jurídics amb la força d’obligar, no hi ha propietat privada ni mercats complexos com els actuals. Diuen estar en contra de l’Estat però estan en contra d’un tipus d’Estat, d’aquell que va sorgir a Europa com ha resultat de les lluites de la classe obrera durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX, aquell que pretenia establir com a drets per al comú allò que fins llavors havien sigut privilegis d’uns pocs. Diuen estar a favor de la llibertat però odien les condicions materials que la possibiliten per a la majoria.

L’extrema dreta espanyola també pareix assumir el discurs anarcocapitalista marcant el pas a la dreta espanyola i la dreta valencià, valga la redundància. De fet, tant una com l’altra tenen un mateix remei per a tot. Reconstrucció per la Dana, baixar impostos; accés a l’habitatge, baixar impostos; lluitar contra la pobresa, baixar impostos... Qualsevol excusa és bona. I entre tots, l’impost que més activament rebutgen és l’impost de successions. El qualifiquen com “impost a la mort” però, malgrat que morir hem de morir tots, pagar-lo el pagaven molt pocs. En 2022, abans de la seua pràctica eliminació, poc més del 12% dels hereus del País Valencià tributaren per aquest impost i sols 7.700 persones pagaren més de 5.000 euros. Entre ells un sol subjecte fiscal va tributar 1,7 milions però en va heretar 50.  Així, encara que quasi el 90% dels hereus no pagaren ni un sol euro, i sols el 3,8% arribà a pagar més de 5.000 euros, la gran majoria de la població del País Valencià assumeix com a propis els interessos d’uns pocs i està a favor de la seua eliminació, la qual cosa mostra l’èxit de la classe més adinerada en la construcció d’hegemonia.  Mentrestant, i segons l’Airef, el País Valencià va ser el territori que més va deixar d’ingressar en 2024 por la reducció d’impostos, en concret 495 milions de euros.

Un famós estudi acadèmic assenyala que quasi el 70% de la desigualtat de la riquesa a Espanya és el resultat de les herències (Salas-Rojo. 2020). La meritocràcia, per als pobres, per a les elits l’herència com a eina de reproducció social. Eixa és la veritable raó del rebuig que les elits i els seus ramals polítics tenen a l’impost de successions. La recepta ultralliberal és que guanye el millor però en un joc trucat d’arrel. El professor Kenneeth Galbraith en la seua obra “Historia de la economia” (2011) parlava de com en el capitalisme hi ha qui “no vol renunciar al plaer de guanyar en un joc en el qual molts perden”. Així de repugnant.

David Llàcer, Professor d'Economia Aplicada de la Universitat de València. Setembre 2025