Fa pocs dies la portaveu del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, acusava el pare del vicepresident del govern de ser un terrorista. El motiu d'eixa afirmació: el pare de Pablo Iglesias havia sigut militant del FRAP. Dins i fora de la seu parlamentària, eixa diputada ha repetit l'acusació des d'una altivesa i ignorància que resultarien increïbles i ridícules si no mostraren una tendència molt preocupant i no foren el resultat de les polítiques majoritàries exercides en aquest país, fonamentalment per la dreta, sobre la consideració i falta de condemna de la dictadura franquista i, com no, sobre el tractament de la seua memòria.
La dictadura franquista va aconseguir imposar-se, després del colp d'estat perpetrat contra la II República, pel suport dels règims nazi i feixista de l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini. La majoria dels bombardejos patits a les ciutats i pobles del nostre país els van dur a terme avions de les forces aèries italianes i alemanyes (estació de Xàtiva, mercat d'Alacant, pobles del Maestrat, València, Guernica…). Fins al final de la Segona Guerra Mundial el règim franquista, que en 1939 havia acabat de conquistar tot el país i iniciat una tremenda i extensíssima repressió, va estar fent costat als nazis, només van deixar de fer-ho quan van triomfar els aliats.
Durant els quasi quaranta anys d'existència, la dictadura franquista no va deixar d'utilitzar la violència política contra les persones que se li oposaven, que opinaven de manera diferent, que intentaven expressar els seus desacords, que pugnaven perquè es reconegueren els seus drets. Detencions, empresonaments, assassinats, expropiacions, exili, acomiadaments, multes, tortures, estats d'excepció… eixes van ser les respostes sistemàtiques del règim fins als seus últims dies. L'Estat utilitzava tot el seu aparell repressiu i tots els seus recursos per a evitar el més mínim indici d'oposició.
La dictadura va utilitzar el terrorisme des dels seus origines, des de l'instant mateix del colp militar.
També va propiciar la restauració monàrquica, va permetre que la noblesa i les classes tradicionalment privilegiades ocuparen rellevants llocs de poder: entre els primers alcaldes franquistes de la ciutat de València trobem al baró de Càrcer i Llaurí, a Joaquín Manglano, o al comte de Trénor. El franquisme també va nodrir a la noblesa amb nous títols. Va permetre que empreses s'enriquiren amb el treball esclau. Va donar prebendes a amics fidels. Va permetre que alguns d'ells amassaren importants fortunes, com la pròpia família del dictador.
Tot això sembla no tindre's en compte quan es parla del passat recent del nostre país i de la seua presència en l'actualitat, no s'ha jutjat a cap responsable de la dictadura, no es va depurar a ningú dels aparells d'Estat, no es va retornar cap ben expropiat.
Tampoc es té en compte que defensar la llibertat i els drets democràtics en temps de la dictadura suposava afrontar enormes riscos, la pròpia vida en molts casos.
Lluitar contra els règims dictatorials ha sigut un imperatiu per a l'avanç de les condicions de vida i dels drets de les classes populars. I això és el que feien les organitzacions antifranquistes. Utilitzant els mitjans al seu abast. I segons les seues possibilitats.
Els últims anys del franquisme es van disparar les vagues en pràcticament tots els sectors productius i de serveis, les universitats van estar tancades durant moltíssims mesos com a càstig i per a evitar disturbis, van morir manifestants a causa dels trets de la policia, va ser assassinat “legalment” a garrot vil, el 2 de març de 1974, un jove militant llibertari: Salvador Puig Antich. El 27 de setembre de 1975 es van executar cinc de les onze penes de mort dictades setmanes abans en uns judicis sumaríssims, sense proves ni cap garantia, denunciats com a farsa pels observadors internacionals que van poder assistir. Va ser un combat totalment desigual: un Estat amb tots els seus recursos defensant els privilegis d'uns pocs i negant els drets de les majories, enfront d'una oposició que va lluitar amb tots els recursos i les capacitats que va tindre al seu abast perquè en aquest país hi haguera democràcia. El FRAP va ser una de les organitzacions que es va enfrontar a la dictadura. I tres dels seus militants, al costat d'altres dos d'ETA, van ser els assassinats aquell 27 de setembre de 1975, a penes dos mesos abans de la mort de Franco.
Tornant al motiu que propicia aquestes reflexions, pensem que no es pot admetre –ni política, ni moralment- que en seu parlamentària, ni en cap altre espai públic, es qualifique de terroristes a lluitadors antifranquistes.
La dictadura franquista va aconseguir imposar-se, després del colp d'estat perpetrat contra la II República, pel suport dels règims nazi i feixista de l'Alemanya d'Hitler i la Itàlia de Mussolini. La majoria dels bombardejos patits a les ciutats i pobles del nostre país els van dur a terme avions de les forces aèries italianes i alemanyes (estació de Xàtiva, mercat d'Alacant, pobles del Maestrat, València, Guernica…). Fins al final de la Segona Guerra Mundial el règim franquista, que en 1939 havia acabat de conquistar tot el país i iniciat una tremenda i extensíssima repressió, va estar fent costat als nazis, només van deixar de fer-ho quan van triomfar els aliats.
Durant els quasi quaranta anys d'existència, la dictadura franquista no va deixar d'utilitzar la violència política contra les persones que se li oposaven, que opinaven de manera diferent, que intentaven expressar els seus desacords, que pugnaven perquè es reconegueren els seus drets. Detencions, empresonaments, assassinats, expropiacions, exili, acomiadaments, multes, tortures, estats d'excepció… eixes van ser les respostes sistemàtiques del règim fins als seus últims dies. L'Estat utilitzava tot el seu aparell repressiu i tots els seus recursos per a evitar el més mínim indici d'oposició.
La dictadura va utilitzar el terrorisme des dels seus origines, des de l'instant mateix del colp militar.
També va propiciar la restauració monàrquica, va permetre que la noblesa i les classes tradicionalment privilegiades ocuparen rellevants llocs de poder: entre els primers alcaldes franquistes de la ciutat de València trobem al baró de Càrcer i Llaurí, a Joaquín Manglano, o al comte de Trénor. El franquisme també va nodrir a la noblesa amb nous títols. Va permetre que empreses s'enriquiren amb el treball esclau. Va donar prebendes a amics fidels. Va permetre que alguns d'ells amassaren importants fortunes, com la pròpia família del dictador.
Tot això sembla no tindre's en compte quan es parla del passat recent del nostre país i de la seua presència en l'actualitat, no s'ha jutjat a cap responsable de la dictadura, no es va depurar a ningú dels aparells d'Estat, no es va retornar cap ben expropiat.
Tampoc es té en compte que defensar la llibertat i els drets democràtics en temps de la dictadura suposava afrontar enormes riscos, la pròpia vida en molts casos.
Lluitar contra els règims dictatorials ha sigut un imperatiu per a l'avanç de les condicions de vida i dels drets de les classes populars. I això és el que feien les organitzacions antifranquistes. Utilitzant els mitjans al seu abast. I segons les seues possibilitats.
Els últims anys del franquisme es van disparar les vagues en pràcticament tots els sectors productius i de serveis, les universitats van estar tancades durant moltíssims mesos com a càstig i per a evitar disturbis, van morir manifestants a causa dels trets de la policia, va ser assassinat “legalment” a garrot vil, el 2 de març de 1974, un jove militant llibertari: Salvador Puig Antich. El 27 de setembre de 1975 es van executar cinc de les onze penes de mort dictades setmanes abans en uns judicis sumaríssims, sense proves ni cap garantia, denunciats com a farsa pels observadors internacionals que van poder assistir. Va ser un combat totalment desigual: un Estat amb tots els seus recursos defensant els privilegis d'uns pocs i negant els drets de les majories, enfront d'una oposició que va lluitar amb tots els recursos i les capacitats que va tindre al seu abast perquè en aquest país hi haguera democràcia. El FRAP va ser una de les organitzacions que es va enfrontar a la dictadura. I tres dels seus militants, al costat d'altres dos d'ETA, van ser els assassinats aquell 27 de setembre de 1975, a penes dos mesos abans de la mort de Franco.
Tornant al motiu que propicia aquestes reflexions, pensem que no es pot admetre –ni política, ni moralment- que en seu parlamentària, ni en cap altre espai públic, es qualifique de terroristes a lluitadors antifranquistes.
11/06/2020 Colectivo Al Alba*
I les següents persones i col·lectius:
Alfons Cervera
Miguel Morata
Fernando Sierra
Miquel Mezquida
Lucila Aragó
Pascual Moreno Torregrosa
Manuela Mora Parra
Carmen Pérez Navarro
Sergi González Zarzo
José Luis Piquer Pérez
Amelia Espasa Sanchis
José Montón
Carlos Marquínez
Amparo Garrigos
Lola Calatayud
Ángel Yébenes
Teresa Valls Tomas
Nuria Durán
Pere Castell
Adela Pereda
Juanjo Solana
Pilar Venancio
Ernesto Rodrigo Guillén
Asociación Recuperación Memoria Democrática de Zucaina: Montañas de Libertad, Recuperando Memoria
Miquel Alcocer
Xaro Alcaide
Luis Aguilar Morant
Pep Pacheco
Valerià Martín
Qui era terrorista en el franquisme?
Colectivo Al Alba
Memòria històrica Política