Va fer cent anys fa uns dies. Però una vida no són només els aniversaris. I, sobretot: la gran escriptura no té data de caducitat. És un gran goig recórrer des de sempre —i més en aquest temps de tanta desmemòria— l'itinerari que Vicent Andrés Estellés i la seua obra literària van complir al peu de la lletra perquè aquest país no fora un desert cultural i humà, com ha passat i continua passant en tantes ocasions quan parlem de cultura en general i, en particular, quan és la poesia la que ocupa el centre de les nostres reflexions. Els cent anys del poeta de Burjassot ens han portat enguany d'un lloc a un altre, com en els viatges interminables que deixen petjades inesborrables.
Ciutats grans i pobles on gairebé no arriba la llum elèctrica han omplert els seus carrers i els seus espais culturals amb la vida i els versos d'un dels millors poetes que ha donat la literatura universal. I li’n diem així, perquè seria injust reduir-la a un localisme que, en absolut, és el que identifica en veritat la seua poesia. La dignitat d'un poble l'expandeix la gran literatura que sorgeix de les seues entranyes, de vegades, més desconegudes.
Ací, en aquesta universalitat, incloem, doncs, l'escriptura immensa de Vicent Andrés Estellés. D’ací, d'aquestes intencions, sorgeix el que amb tota la humilitat del món —però també amb la mateixa fermesa— hem volgut afegir a allò que ja tan extensament i justament s’ha publicat aquests dies i tot l'any que portem, acompanyant al poeta en el seu viatge —esperem que— interminable.
L'afegit té a veure amb el caràcter que poques vegades ix ressenyat quan es parla de la seua obra literària: l'antifeixisme. Vam tenir ocasió —fa molts anys— de conèixer a Vicent Andrés Estellés, de compartir amb ell temps i complicitats que anaven més enllà de la literatura. Vam tenir ocasió també, com no, d'aprofundir en allò que tantes vegades ha eixit en aquests dies plens de la seua memòria: la seua condició d'home bo, de persona que mirava amb aquella tendresa que tant l’identifica, però també de persona que s'enfrontava durament a les violències del franquisme. Parlem dels seus crims, dels crims d'una dictadura que avui tant ens està costant reconèixer i encara més de portar als tribunals. Al col·lectiu Al Alba, del qual formen part, entre altres, els noms que apareixen al peu d'aquesta pàgina estem entestats precisament en això: en la necessitat que els criminals franquistes siguen portats a la justícia. Està sent difícil —quasi impossible—, però en això caminem amb molta altra gent que persegueix els mateixos objectius de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura. En aquell tràngol, descobrim “un altre” poeta, no un distint al que coneixem àmpliament i llarga, sinó al poeta que es va posicionar frontalment —ell mateix i la seua escriptura— davant les violències del feixisme. Va ser el poeta del nostre poble i també el poeta del nostre antifeixisme.
Hi ha exemples sobrats d'aquestes afirmacions. Els versos, no fa molt recollits en el VIII volum de l'Obra Completa (Ed. 3 i 4), dedicats a Salvador Puig Antich, jove anarquista assassinat a garrot vil, el 2 de març de 1974: “Puig Antich / jo t’invoque / i cride / des de la murada / el teu silenci / la teua mort / la teua amarga matinada / i espere la irrupció / de la teua mort / cruel com no n’hi ha altra”. O el magnífic Estat d’excepció (Edicions de la Guerra), una resposta a l'últim Estat d'excepció promulgat per Franco, l'agost de 1975. Un poema dedicat, per cert, a aquest també enorme poeta del nostre barri que és Jaume Pérez-Montaner: “Qui guanyarà? I ho pregunteu encara? / Guanyarà el foc que palpita a la cendra”. És ací, en aquest registre clarament antifeixista, on trobem un llibre del qual, sens dubte, ens sentim profundament orgullosos: Versos per acompanyar una esperança (Vanguardia Obrera, 1986). En aquest llibre estan publicats per primera vegada dos dels cinc poemes que va escriure en memòria dels cinc últims assassinats pel franquisme, el 27 de setembre de 1975. Hi ha tres poemes més que van aparèixer anys després, però ignorem si van ser editats en algun lloc. Ja diem que eren cinc els poemes, com els cinc joves assassinats pocs mesos abans de la mort del dictador: José Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz (FRAP); i Juan Paredes Manot, Txiki i Ángel Otaegui (ETA): “Company, volgués acompanyar-te, / però, no et puc acompanyar. / Et debateixes [sic] dins d’un laberint. / Jo reste a la porta”. No falta en aquesta edició, de què ens sentim personalment partícips, la invocació a l'assassinat de Joan B. Peset, rector de la Universitat de València, el 24 de maig de 1941: “Vora el barranc del Carraixet / vora els difunts del nostre poble, / les flassades de pobra terra / i, de postres, el tir de gràcia…”. Uns altres poemes dedicats a la denúncia de la repressió feixista, com el dedicat a Teófilo del Valle, un jove assassinat pels trets de la policia en una manifestació convocada amb motiu de la vaga del calçat a Elda. Va ser als inicis de la Transició, el 24 de febrer de 1976: “Fosques pistoles / de matinada, fosques, / fosques pistoles / han acabat la vida, / preciosa com era”.
Un llarg etcètera completaria diverses pàgines com aquesta i serviria per a acompanyar una pràctica poètica i humana de compromís antifeixista. Sempre va estar disposat a aquest compromís. Mai va romandre al marge dels esdeveniments polítics del moment. Es va sensibilitzar amb el sofriment dels represaliats per la dictadura i durant la Transició mateixa, i ho va reflectir als seus poemes. I al seu activisme clarament antifeixista. Un activisme que els qui escrivim aquest article acompanyem durant tots aquells anys. En aquest sentit, va ser membre de la Promotora per a retre homenatge a les Víctimes del Franquisme, tot col·laborant en nombrosos mítings i actes públics. Va participar en la Segona Trobada Internacional Antifeixista, al Saler, el 1979. Va donar suport a les candidatures d'Unitat Popular Republicana. Va intervenir en el míting anti-OTAN, dut a terme a Vivers, l’any 1986.
Ací només volíem afegir a aquesta trajectòria, tan fidelment reflectida en aquest diari** i en tants altres llocs bolcats en la seua vida i en la seua obra literària, un tret que compartim amb ell durant molt de temps: la seua escriptura de denúncia radicalment política. El passat 27 de setembre es van complir quaranta-nou anys dels últims assassinats del franquisme que, en alguna de les seues composicions, van inspirar al poeta. Per això, i per a aprofundir en el seu marcat caràcter antifeixista, el pròxim 26 de setembre, amb el suport de la Plataforma Cent d’Estellés de Benimaclet i la coordinació de la llibreria Primado de València, celebrem un acte d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la llibreria Primado, amb la intervenció de Jaume Pérez-Montaner, Miguel Morata, Alfons Cervera i Rosana Pastor.
(*) Signen aquest article Miguel Morata, Lucila Aragó, Alfons Cervera i Fernando Sierra.
(**) Aquest article, que ha estat lleugerament modificat i traduït al català, es va publicar el passat 9 de setembre a Levante EMV.
Imatge: pintura de Rafa Armengol
Ciutats grans i pobles on gairebé no arriba la llum elèctrica han omplert els seus carrers i els seus espais culturals amb la vida i els versos d'un dels millors poetes que ha donat la literatura universal. I li’n diem així, perquè seria injust reduir-la a un localisme que, en absolut, és el que identifica en veritat la seua poesia. La dignitat d'un poble l'expandeix la gran literatura que sorgeix de les seues entranyes, de vegades, més desconegudes.
Ací, en aquesta universalitat, incloem, doncs, l'escriptura immensa de Vicent Andrés Estellés. D’ací, d'aquestes intencions, sorgeix el que amb tota la humilitat del món —però també amb la mateixa fermesa— hem volgut afegir a allò que ja tan extensament i justament s’ha publicat aquests dies i tot l'any que portem, acompanyant al poeta en el seu viatge —esperem que— interminable.
L'afegit té a veure amb el caràcter que poques vegades ix ressenyat quan es parla de la seua obra literària: l'antifeixisme. Vam tenir ocasió —fa molts anys— de conèixer a Vicent Andrés Estellés, de compartir amb ell temps i complicitats que anaven més enllà de la literatura. Vam tenir ocasió també, com no, d'aprofundir en allò que tantes vegades ha eixit en aquests dies plens de la seua memòria: la seua condició d'home bo, de persona que mirava amb aquella tendresa que tant l’identifica, però també de persona que s'enfrontava durament a les violències del franquisme. Parlem dels seus crims, dels crims d'una dictadura que avui tant ens està costant reconèixer i encara més de portar als tribunals. Al col·lectiu Al Alba, del qual formen part, entre altres, els noms que apareixen al peu d'aquesta pàgina estem entestats precisament en això: en la necessitat que els criminals franquistes siguen portats a la justícia. Està sent difícil —quasi impossible—, però en això caminem amb molta altra gent que persegueix els mateixos objectius de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura. En aquell tràngol, descobrim “un altre” poeta, no un distint al que coneixem àmpliament i llarga, sinó al poeta que es va posicionar frontalment —ell mateix i la seua escriptura— davant les violències del feixisme. Va ser el poeta del nostre poble i també el poeta del nostre antifeixisme.
Hi ha exemples sobrats d'aquestes afirmacions. Els versos, no fa molt recollits en el VIII volum de l'Obra Completa (Ed. 3 i 4), dedicats a Salvador Puig Antich, jove anarquista assassinat a garrot vil, el 2 de març de 1974: “Puig Antich / jo t’invoque / i cride / des de la murada / el teu silenci / la teua mort / la teua amarga matinada / i espere la irrupció / de la teua mort / cruel com no n’hi ha altra”. O el magnífic Estat d’excepció (Edicions de la Guerra), una resposta a l'últim Estat d'excepció promulgat per Franco, l'agost de 1975. Un poema dedicat, per cert, a aquest també enorme poeta del nostre barri que és Jaume Pérez-Montaner: “Qui guanyarà? I ho pregunteu encara? / Guanyarà el foc que palpita a la cendra”. És ací, en aquest registre clarament antifeixista, on trobem un llibre del qual, sens dubte, ens sentim profundament orgullosos: Versos per acompanyar una esperança (Vanguardia Obrera, 1986). En aquest llibre estan publicats per primera vegada dos dels cinc poemes que va escriure en memòria dels cinc últims assassinats pel franquisme, el 27 de setembre de 1975. Hi ha tres poemes més que van aparèixer anys després, però ignorem si van ser editats en algun lloc. Ja diem que eren cinc els poemes, com els cinc joves assassinats pocs mesos abans de la mort del dictador: José Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz (FRAP); i Juan Paredes Manot, Txiki i Ángel Otaegui (ETA): “Company, volgués acompanyar-te, / però, no et puc acompanyar. / Et debateixes [sic] dins d’un laberint. / Jo reste a la porta”. No falta en aquesta edició, de què ens sentim personalment partícips, la invocació a l'assassinat de Joan B. Peset, rector de la Universitat de València, el 24 de maig de 1941: “Vora el barranc del Carraixet / vora els difunts del nostre poble, / les flassades de pobra terra / i, de postres, el tir de gràcia…”. Uns altres poemes dedicats a la denúncia de la repressió feixista, com el dedicat a Teófilo del Valle, un jove assassinat pels trets de la policia en una manifestació convocada amb motiu de la vaga del calçat a Elda. Va ser als inicis de la Transició, el 24 de febrer de 1976: “Fosques pistoles / de matinada, fosques, / fosques pistoles / han acabat la vida, / preciosa com era”.
Un llarg etcètera completaria diverses pàgines com aquesta i serviria per a acompanyar una pràctica poètica i humana de compromís antifeixista. Sempre va estar disposat a aquest compromís. Mai va romandre al marge dels esdeveniments polítics del moment. Es va sensibilitzar amb el sofriment dels represaliats per la dictadura i durant la Transició mateixa, i ho va reflectir als seus poemes. I al seu activisme clarament antifeixista. Un activisme que els qui escrivim aquest article acompanyem durant tots aquells anys. En aquest sentit, va ser membre de la Promotora per a retre homenatge a les Víctimes del Franquisme, tot col·laborant en nombrosos mítings i actes públics. Va participar en la Segona Trobada Internacional Antifeixista, al Saler, el 1979. Va donar suport a les candidatures d'Unitat Popular Republicana. Va intervenir en el míting anti-OTAN, dut a terme a Vivers, l’any 1986.
Ací només volíem afegir a aquesta trajectòria, tan fidelment reflectida en aquest diari** i en tants altres llocs bolcats en la seua vida i en la seua obra literària, un tret que compartim amb ell durant molt de temps: la seua escriptura de denúncia radicalment política. El passat 27 de setembre es van complir quaranta-nou anys dels últims assassinats del franquisme que, en alguna de les seues composicions, van inspirar al poeta. Per això, i per a aprofundir en el seu marcat caràcter antifeixista, el pròxim 26 de setembre, amb el suport de la Plataforma Cent d’Estellés de Benimaclet i la coordinació de la llibreria Primado de València, celebrem un acte d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la llibreria Primado, amb la intervenció de Jaume Pérez-Montaner, Miguel Morata, Alfons Cervera i Rosana Pastor.
(*) Signen aquest article Miguel Morata, Lucila Aragó, Alfons Cervera i Fernando Sierra.
(**) Aquest article, que ha estat lleugerament modificat i traduït al català, es va publicar el passat 9 de setembre a Levante EMV.
Imatge: pintura de Rafa Armengol
Retrat d'un poeta antifeixista
Col·lectiu Al Alba
Llengua i cultura Memòria històrica